Carles Ferrer Salat, clau del doble èxit als despatxos i al medaller | olimpíades Barcelona-92

L’esport havia sigut molt present en la vida de Carles Ferrer Salat des de petit: va ser tennista professional i va arribar a ser campió d’Espanya, va jugar en terra batuda de Roland Garros i a l’herba de Wimbledon i va comandar l’equip espanyol de la Copa Davis. Després de penjar la raqueta es va submergir en l’àmbit empresarial, presidint primer Foment del Treball i posteriorment la CEOE. Però, després de deixar la direcció de la patronal el 1984, va decidir capbussar-se de nou en el món de l’esport i va ser un dels homes clau de la jugada esportiva que va capgirar Barcelona per sempre.

Notícies relacionades

El triatló s'acaba disputant i amb més polèmica

Ni les males arts del Brasil tomben una sòlida Espanya

El seu bon amic Joan Antoni Samaranch el va ajudar a entrar en el moviment olímpic. El 1985, Ferrer Salat no només va ser nomenat membre del Comitè Olímpic Internacional sinó que també es va convertir en el president de l’associació Barcelona Olímpica. Com a cap visible del suport empresarial als Jocs Olímpics, va començar a reunir diners i complicitats amb l’objectiu de portar el foc olímpic al peveter de Montjuïc. Va viatjar a les 24 ciutats rivals per conèixer el nivell dels contrincants abans de ser, el 16 d’octubre de 1986 a Lausana, el primer a prendre la paraula per presentar la candidatura de la capital catalana, que va resultar ser-ne l’elegida l’endemà.

Mig any després, el 27 de maig de 1987, Ferrer Salat va celebrar una altra designació olímpica al ser escollit president del Comitè Olímpic Espanyol (COE), en substitució d’Alfonso de Borbón. No només va tenir un paper fonamental en la consecució dels Jocs, sinó que també va ser decisiu en l’increment espanyol en el medaller de Barcelona gràcies a la seva decisió d’engegar el programa ADO (Associació d’Esports Olímpics 1992), unes ajudes que van contribuir a l’enorme salt de qualitat i resultats: de les 4 de Seül a les 22 a Barcelona. De fet, el 1992 Espanya va obtenir gairebé tantes medalles com en tota la història dels Jocs d’Estiu i d’Hivern anteriors (27). Un altre motiu d’orgull per a l’extennista abans de la seva sobtada mort el 1998, quan només tenia 57 anys.