Els Jocs en què Espanya es jugava el seu «prestigi» com a país

La gran obsessió de Felipe González era no repetir el 1982. L’organització del Mundial de futbol, el del Naranjito, tot just deu anys abans, en els primers passos de la jove democràcia espanyola, «no va ser un bon exemple per al nostre país», recordava l’expresident del Govern a Ràdio Barcelona el 2002, en una de les poquíssimes vegades en què ha volgut mirar enrere, segons delata l’hemeroteca. «Havíem fet –narrava– una aposta forta pels Jocs i l’Expo de Sevilla del 1992 i ens jugàvem el prestigi de ser capaços o no d’organitzar amb serietat un esdeveniment d’aquesta naturalesa amb tanta complexitat». Però Espanya va poder. Va superar la prova. Amb nota. Començant per la cerimònia d’obertura, aquell mític 25 de juliol en què es va transmetre una imatge de país «fantàstica», en què es va projectar una «diversitat» memorable. I va seguir amb un desenvolupament sense ensurts: ETA era la «principal amenaça» per als Jocs Olímpics «i no va passar absolutament res», assenyalava l’excap de l’Executiu.

«L’èxit dels Jocs va deixar un panorama de satisfacció i tranquil·litat, tot i que el final va coincidir amb una caiguda de l’economia que ja es veia venir, però amb la sensació de relaxament que suposa que hagués acabat perfecte després de molt compromís i tensió», deia González fa avui 20 anys. Per a l’exlíder socialista, els Jocs Olímpics van provar bé a Barcelona, perquè va accelerar el seu procés de modernització, i també a l’engranatge institucional, per la cooperació entre administracions, molt positiva.

La relació de Rubalcaba amb l’emèrit

Notícies relacionades

El triatló s'acaba disputant i amb més polèmica

Ni les males arts del Brasil tomben una sòlida Espanya

I també el van ajudar a ell mateix, com reconeixia, perquè va poder obtenir algun «rendiment polític i personal de l’èxit dels Jocs, sobretot a Barcelona i a Catalunya»: «Va millorar una relació que ja era molt bona i es va consolidar». González també va entendre l’«ambició» del president Jordi Pujol per «donar relleu als símbols catalans» en aquells dies: li semblava «bé i necessari» que Catalunya mostrés una identitat i «personalitat diferenciada» en un «país divers».

Però qui va seguir dia a dia els Jocsera l’acabat d’estrenar ministre d’Educació i Ciència de González, el ja desaparegut Alfredo Pérez Rubalcaba. Va ser en aquell moment quan es va forjar la seva relació intensa i duradora amb el rei Joan Carles. L’expresident del Govern, requerit per aquest diari per refrescar el seu record sobre Barcelona 92, va declinar fer-ho per raons d’agenda.