Manuel Romero Canela: l’enginyer que va aconseguir la fita televisiva a les Olimpíades Barcelona 92

Tot i que els seus cognoms evoquen embriagadors ingredients de pocions guaridores, Manuel Romero Canela (Sevilla, 1941) no sap res de miracles si no s’aconsegueixen amb un treball intens. El que va desenvolupar durant anys com a responsable de les retransmissions de grans esdeveniments esportius. Enginyer de telecomunicacions de formació, Romero treballava a TVE, dins del grup d’Eurovisió, quan li van oferir encarregar-se dels Jocs Olímpics de Mèxic del 1968. I des d’aleshores, i fins als de Londres del 2012, ha anat encadenant cites olímpiques (i Mundials de futbol).

Notícies relacionades

El triatló s'acaba disputant i amb més polèmica

Ni les males arts del Brasil tomben una sòlida Espanya

Els Jocs Olímpics de Barcelona 92 van tenir una especial importància. «Va ser la primera vegada que la cobertura per ràdio i televisió es va fer a través d’un organisme creat per a això: Ràdio Televisió Olímpica 92. I això va ser una novetat organitzativa. Abans, se n’haurien encarregat TVE o TV-3. Però el COI va demanar al comitè organitzador que se’n responsabilitzés, per garantir una qualitat i independència i negociar els drets televisius –tan importants per finançar els Jocs Olímpics– independentment de la cobertura», explica. Tecnològicament també van ser una revolució, perquè es van fer servir noves tecnologies digitals. «I es van cobrir tots els esports en directe. Abans a alguns no se’ls donava importància». 

Els seus records d’aquells dies com a director general de la Ràdio Televisió Olímpica 92 són de molta feina. «Havíem de convèncer moltes televisions que faríem coses que no es creien que faríem». I tot va funcionar a la perfecció (de fet la cobertura li va suposar un dels seus nou premis Emmy), perquè hi havia un treball previ dels 2.000 professionals. «Vam estar tres anys preparant-los i això va permetre anar amb el pilot automàtic». Hi va haver grans moments per recordar, tot i que ell destaca la cerimònia inaugural i la fletxa olímpica. I admet que «van ser especialment emocionants, perquè se celebraven a Espanya». També ell creu que hi va haver màgia. Però acompanyada de treball. «Barcelona va ser una seu increïble que va ajudar que tot sortís bé», assegura.