Santiago Calatrava, l’arquitecte abans d’esdevenir estrella

L’aportació de Santiago Calatrava (València, 1951) en l’orgia arquitectònica i urbanística que la ciutat va viure entre la nominació olímpica i la celebració dels Jocs es redueix a la Torre de Comunicacions de Montjuïc i a la primera polèmica de les moltes que han esquitxat la trajectòria de l’arquitecte. En aquest cas, els problemes no van ser ni les demores ni els sobrecostos ni els suposats dèficits de les seves construccions –qüestions que l’han portat als jutjats en més d’una ocasió–, ni tampoc la seva megalomania, tot i que alguna cosa devia tenir a veure el seu ego. A Calatrava, que optava a l’autoria de la torre de Collserola, el va desbancar Norman Foster. Això no li va agradar i no es va tallar un pèl a l’hora d’insinuar l’apropiat del concurs i injuriar el disseny del britànic. No cal dir que les relacions entre els dos arquitectes mai més van ser bones. Fos per les seves queixes o no, el cas és que a Calatrava se li va encarregar la Torre de Comunicacions de Montjuïc, una construcció que no era necessària i que, de fet, ni tan sols estava projectada en el full de ruta de la transformació urbana de Barcelona, però es va acabar aprovant i del seu finançament es va encarregar Telefónica. Això no va agradar a Federico Correa, Alfonso Milá, Carles Buxadé i Joan Margarit, els autors de l’Anella Olímpica, que van iniciar una campanya, sense èxit, per evitar la seva edificació, ja que consideraven que no encaixava amb el seu projecte. 

Per aquella època, Calatrava encara no era l’arquitecte estrella en el qual es va acabar convertint per al bo i per al dolent. Just començava el seu ascens a l’Olimp –un camí en el qual va tenir molt a veure el preolímpic i barceloní pont de Bací de Roda, el primer de la llarga llista que ha aixecat– i encara li quedaven uns quants anys per al descens als inferns i per a l’opinió polaritzada que suscita: geni o entabanador.