Narcís Serra, el motor dièsel

Narcís Serra era el motor dièsel de la política que Barcelona necessitava perquè el projecte dels Jocs Olímpics del 92 arribés al seu destí. El primer alcalde democràtic de la capital catalana (1979-1982) després de la dictadura va llançar públicament la candidatura el 31 de gener del 1981. Prèviament, a l’estiu del 1979, Juan Antonio Samaranch, llavors ambaixador a Moscou, va mantenir una reunió discreta amb el jove alcalde socialista en què va posar sobre taula la idea: «Vam pactar que no se sabria res fins que ell fos president del COI» (1980). En síntesi, aquell pacte va permetre a Samaranch, un polític forjat en el franquisme, redimir el seu passat a canvi de jugar a fons la carta de Barcelona.

Serra, el 30 de maig del 1981, va buscar la complicitat de la Corona en el projecte olímpic. «Jo us demano, senyor, autorització per iniciar la competició que suposa oferir aquesta candidatura i us demano el vostre alt patrocini i suport», va afirmar en un discurs davant Joan Carles I a l’ajuntament. L’alcalde, a més, va emmarcar políticament el projecte olímpic: «Afirmem la nostra decisió de convèncer i, per fer-ho, volem manifestar que l’autonomia catalana ha de contenir, com a element essencial, l’esperit de solidaritat amb tots els pobles d’Espanya». Serra, que es va forjar com a polític a la Generalitat provisional –va ser conseller de Política Territorial de Tarradellas–, va aprendre del ‘savoir faire’ del president.

Notícies relacionades

El triatló s'acaba disputant i amb més polèmica

Ni les males arts del Brasil tomben una sòlida Espanya

Un saber fer i saber estar que van resultar determinants per a l’arrencada de la candidatura: teixir consensos polítics transversals i assegurar-se la complicitat de la societat civil. L’alcalde Serra, a més, va ser un actor clau per garantir l’estabilitat de la nova democràcia espanyola després del 23-F del 1981. Només tres mesos després del fallit cop d’Estat, la capital catalana va ser l’amfitriona de la Setmana de les Forces Armades, que es va tancar el 31 de maig amb una gran desfilada a la qual van assistir, segons les cròniques, unes 300.000 persones. L’elecció de Barcelona com a escenari era doblement rellevant: tenia un ajuntament de majoria d’esquerres –socialistes i comunistes– i era la seu d’una Generalitat que presidia des de feia només un any el nacionalista Jordi Pujol. El projecte olímpic hauria naufragat si la democràcia espanyola no hagués superat aquella prova de foc.

L’ajuntament, de la mà de Narcís Serra i de la seva mà dreta, el llavors regidor Lluís Reverter, va ser el responsable de posar a punt l’espai públic i les infraestructures. L’èxit d’aquella setmana militar va tenir la seva traducció política després de la victòria electoral del PSOE en les eleccions generals del 28-O del 1982: el jove dirigent del PSC, que no havia fet el servei militar, va ser nomenat ministre de Defensa i va traspassar la vara d’alcalde a Pasqual Maragall, el polític que va donar l’impuls definitiu al projecte olímpic. Serra, però, primer com ministre (1982-1991) i després com a vicepresident (1991-1995) va continuar vetllant des de Madrid per sumar complicitats al Govern i a la Corona. En resum, el motor dièsel que va assegurar la bona marxa de Barcelona 92.