I el «caviar per a tots»... es va acabar

A penes han passat 25 anys, tot i que semblen 25 eres geològiques. Al capdavall, resulta difícil determinar què sorprendria més a un barceloní que, de sobte, es despertés després d’un quart de segle en coma. ¿Que el món i les seves telecomunicacions càpiguen en un aparell de la mida d’un paquet de tabac del qual no ens desenganxem? ¿Que aquell tímid «freedom for Catalonia» s’hagi convertit en una convocatòria de referèndum unilateral d’independència? ¿O que la il·lusió amb què Barcelona es va presentar com a estrella revelació de les grans ciutats hagi tingut un èxit tan bestial que en l’últim baròmetre municipal ja es consideri que el principal problema de la ciutat és el turisme i les seves conseqüències en l’accés a la vivenda?

La sensació, doncs, és que han transcorregut eons. Mirin, si no: aquell 1992 en què el gadget de moda eren els disc-mans que saltaven a cada pas i les videocàmeres de la mida i el pes d’una totxana, les enquestes escopien que  un 30% de la població rebutjava l’homosexualitat (signifiqui això el que signifiqui). Les dones en llocs de responsabilitat eren una anomalia i la violència masclista no existia perquè ni s’identificava ni arribava als titulars.

    

LA GRESCA INFINITA

Aquell any, els diaris –internet encara dormitava: just llavors es va penjar la primera foto– també relataven la violència a Algèria i Sarajevo, i que Bill Clinton es perfilava com a president dels EUA. A Catalunya, un Jordi Pujol que assegurava que no tocava reformar l’Estatut i surfejava sobre els casos Casinos i Planasdemunt, havia tornat a guanyar les eleccions. I el Govern de Felipe González, també esquitxat pel GAL i el despatx de Juan Guerra, espremia la doctrina Solchaga. Ja la saben: «Espanya és el país del món on més ràpid es pot fer un ric».

De fet, la gresca econòmica era gairebé un estat mental. El 'Zeitgeist', que es diria en cursi, dels 90. Boris Ieltsin se sumia en una febre liberalitzadora; la tele emetia el formatatge neoliberal de 'Sensación de vivir' i 'Melrose Place'; el llibre 'American psycho' alertava a la seva manera de la sociopatia financera, i fins i tot el cor (que aquell any es forrava a costa dels divorcis de Lady Di i Carles d’Anglatera i Woody Allen i Mia Farrow) va convertir en fetitxe de l’any la casa de 14 banys d’Isabel Preysler i Miguel Boyer. És cert que el grunge replicava a la disbauxa amb angoixa, ronya i inadaptació, però què volen: eren anys de glamur hiperproduït i 'top-models', d’'Instint bàsic', d’'El tractor amarillo' i d’un anunci de Ford que sintetitzava així el frenesí: «¡Caviar per a tots!». Sí, la sensació de tenir el món als teus peus no era exclusiva dels barcelonins, els quals, després de l’apagada del moviment veïnal als anys 80, ja havien convertit en els nous herois arquitectes i dissenyadors.

NIHILISME ECONÒMIC

«Aquells anys van ser un moment de ruptura nihilista: es va perdre el sentit dels límits i tot era possible: enriquir-se i endeutar-se», apunta el filòsof Josep Ramoneda. El primer embat del nou ordre havia arribat amb Reagan, Thatcher i l’individualisme radical, que van voler convertir en naturalesa morta sindicats, Estat i tot el que no girés sobre l’ídol dels temps: l’homo economicus. Poc després, la caiguda del Mur i la desintregració de l’URSS hi van posar la resta. I va ser llavors quan el capitalisme i la democràcia liberal es van entronitzar i van decretar 'El fin de la historia', que va escriure Francis Fukuyama precisament el 1992. «Però allò era una fantasia ridícula –subratlla Ramoneda–.I la història, que és tossuda, no va trigar a entrar de nou per totes les portes i finestres».

Així va arribar l’11-S. I les guerres de l’Afganistan i l’Iraq. I l’esclat financer del 2008. En efecte, aquella ficció va acabar fatal. També, és clar, per a Barcelona. Que s’havia fet, sí, un lloc al món, però on els ciutadans –després del corró de l’euro i la globalització, la crisi i la festa turística– afronten urgències com la desigualtat, l’accés a la vivenda i la precarització. Només un exemple: partint del sou mitjà, un pis de compra a Gràcia necessita ara 57 mensualitats més que el 1992 i una carrera com Periodisme passa de requerir 3,2 nòmines a 7,3. No costa, doncs, imaginar-se l’abast de les penúries als marges o fora del mercat laboral.

CIUTAT DUAL

Notícies relacionades

Derartu Tulu i Elana Meyer reviuen a Montjuïc el seu icònic gest antiapartheid a Barcelona-92

Multimèdia: ELS 92 DEL 92

Així que, malgrat la desafecció barcelonina per l’autocrítica, ¿ha arribat el moment de revisar els Jocs Olímpics? Comença Ramoneda: «Considero que el resultat va ser positiu –apunta el filòsof–, però ara el món és un altre. Les ciutats haurien de tenir més poder i recursos per afrontar els seus reptes: calen atencions, no reials decrets». L’investigador José Mansilla, de l’Observatori d’Antropologia del Conflicte Urbà, no obstant, sí que qüestiona que el gran projecte de transformació, segons ell, tingués més a veure amb els plans que des de feia anys esperaven als calaixos municipals que amb les antigues reclamacions veïnals. «¿Per a què voldrien els veïns un port olímpic?», assenyala l’antropòleg, que inclou a la seva crítica que no es destinessin pisos a vivenda pública o que, deixant de banda les rondes, es renunciés a donar un impuls decidit al transport col·lectiu. A més, afegeix, el turisme va ser un gir de guió inesperat i no va entrar en els plans estratègics fins uns anys després. «D’aquí ve també –diu–la desgovernança heretada».

Així que podríem dir que, 25 anys després del caviar, l’esperit dels temps és dramàticament dual a Barcelona. Com en tota urbs global –i malgrat els esforços municipals–, s’imposa el valor de canvi i s’acaba tenint accés a allò que es pot pagar. Per això a la ciutat convergeixen la cantarella de l’emprenedoria, els negocis i la nova economia, amb un gruix creixent de veïns que, a diferència dels 70, quan es lluitava per dignificar els barris, ara breguen, apunta Mansilla, pel «dret de viure a la ciutat».