La població cubana es duplica a Espanya des de l’inici de l’era Trump

Osmany Suárez, professor universitari cubà, va sortir de l’illa llavors, després de publicar un text crític sobre l’educació superior i la corrupció. "Vaig ser sancionat amb separació de la universitat i del càrrec de professor", explica a EL PERIÓDICO. També van arribar les amenaces: "Em van acusar de relacions amb la CIA i ser una amenaça per a la revolució cubana".

Doble asfíxia

La principal destinació de la diàspora cubana ha sigut, durant moltes dècades, la costa veïna de Miami. Es calcula que hi ha més d’1,8 milions de persones nascudes a Cuba que viuen fora del país (l’última xifra oficial de l’ONU és del 2024). Aleshores, els Estats Units concentraven més del 74% de la diàspora i Espanya, en canvi, l’11,5% (tres vegades més que la destinació següent, Mèxic).

Però tot i que és aviat perquè les estadístiques ho reflecteixin, el retorn de Trump a la Casa Blanca ha fet que molts cubans s’ho pensin dues vegades abans d’anar als EUA, per les amenaces del president nord-americà de "prendre l’illa" i per la repressió que exerceix contra la població migrant, fins i tot la de llarg recorregut als EUA, com els cubans de Florida. Mentrestant, els que van optar per migrar a Europa senten que van triar l’alternativa més segura.

La pressió es nota als consolats espanyols. En resposta, Espanya va ampliar des del febrer un 35% les cites per legalització de documents a Cuba, de 1.000 a 1.350 setmanals. La mesura arriba mentre milers de cubans esperen residència, regularització o nacionalitat per la llei de memòria democràtica, coneguda com a llei de nets. El Govern espanyol també ha anunciat una nova seu diplomàtica a Camagüey, per descongestionar l’Havana, donar servei a l’est del país i evitar així llargs desplaçaments a través de l’illa en un moment especialment crític pels problemes per accedir al carburant.

El retorn de Trump a una línia més dura envers l’Havana afegeix pressió a una societat exhausta. Suárez parla d’una doble asfíxia: a dins, un Estat que controla la vida quotidiana; a fora, una política nord-americana que estreny el marge de supervivència. "A la pressió interna s’hi afegeix ara la pressió externa", indica.

Per a Suárez, l’embargament nord-americà agreuja la crisi, però no pot servir d’excusa permanent. "Que faci 60 anys que tens un embargament econòmic no justifica una política d’assetjament constant contra la teva població", afirma. El seu diagnòstic és clar: "Tot el que té a veure amb l’illa se supedita als extrems de poder: entre el castrisme i el trumpisme".

Els que se’n van tampoc es deslliguen de Cuba. "Els cubans que estem a fora hem de mantenir els nostres pares. Si no enviem la remesa, si no enviem menjar, aquestes persones s’acaben morint", assenyala. Per això descriu molts residents a l’illa com a "ciutadans ostatges".

Espanya com a destí possible

Claudia Calviño era una productora de cine independent reconeguda a Cuba, sempre al límit de la censura, però la pel·lícula que va produir, Santa y Andrés, va ser un cop definitiu. No es va projectar mai a l’illa i la va situar sota un focus constant. "La pel·lícula ens va portar la policia política tot el dia als baixos del nostre apartament", explica a aquest diari. Però va ser el seu marit, un periodista, a qui van expulsar primer.

"Jo me’n vaig anar per amor i per dignitat", assenyala. "Si visc en un espai en el qual la persona que estimo i pare del meu fill no pot viure o en el qual no puc desenvolupar la meva feina, a mi també em despatxen", afegeix. Van aconseguir sortir cap a Espanya, amb el seu fill, un nadó, i van haver de tornar a començar des de baix. "Em van preguntar si sabia fer un Excel. I, és clar, havia produït 15 pel·lícules", explica. Però, amb paciència, van tornar a construir la vida professional i familiar.

Va haver de passar un dol, però està agraïda per l’estabilitat aconseguida. "Quan vens de Cuba, on l’educació i la salut estan pràcticament mortes, saber que pots anar al metge i atendran el teu fill a les dues de la matinada és increïble", diu Calviño, que reflexiona sobre el dol del migrant: "M’ha passat una mica la ràbia amb Cuba i ara em va quedant cada vegada més dolor", diu, conscient que els que es van quedar allà estan atrapats.

Canvi polític, no violència

Calviño mira amb rebuig l’enduriment de Trump, però admet una contradicció: qualsevol possibilitat de canvi a Cuba desperta esperança. "Per més fàstic, por i terror que em provoqui Trump, hi ha alguna cosa en la idea que hi pugui haver un canvi que em genera esperança", diu. El límit és clar: "No recolzaria una invasió de cap manera. Estic absolutament en contra de tota violència".

Notícies relacionades

Jo Trump: com salvar la cara pel fracàs a l’Iran

Milei veu una oportunitat per reclamar les illes Malvines

A Cuba, diu, hi ha molta gent que vol un canvi polític profund. Però això no significa recolzar una sortida bèl·lica, un espai que de vegades costa fer entendre. Calviño troba a faltar una alternativa. "M’agradaria que hi hagués un líder polític cubà amb un pensament progressista, preocupat per les persones i pels drets humans", afirma. Però creu que el sistema ha bloquejat qualsevol intent de renovació i, quan algú ha començat a despuntar, l’han "aniquilat".

Suárez hi coincideix. Veu amb escepticisme iniciatives com les de la flotilla internacional anunciada en suport al poble cubà; diu que arriba tard i substitueix l’atenció real per escenografia política. "Fa molts anys que aquesta crisi humanitària està instal·lada a Cuba sense rebre atenció real", afirma. "Aquesta illa no aguanta una disputa simbòlica més", apunta. La sortida continua. Cuba perd població. Els EUA endureixen posicions, discurs i polítiques. I Espanya guanya pes com a destinació.