El retorn dels refugiats a Síria

Celal, entre màquines i cadires buides, somriu perquè no hi pot fer gaire cosa més. "Aquí hi hauria de ser el tallador de pell. Aquí, el qui cus les parts. Allà hi havia el qui decorava. En aquest taller hi haurien de treballar unes 15, 16 persones perquè funcioni. Però ara som tres", explica Celal, els llavis del qual somriuen però els seus ulls delaten una altra expressió: una expressió més pesada, menys feliç.

L’home, d’uns 50 anys, era el propietari fa tan sols dos anys de tres tallers de sabates, una botiga internacional que aconseguia vendre per tot el Pròxim Orient. El negoci funcionava vent a tot drap: els treballadors, la majoria sirians, trucaven a Celal gairebé setmanalment per demanar-li feina. La seva empresa es troba a la ciutat de Gaziantep, la cinquena ciutat més gran de Turquia i, situada just a la frontera amb Síria, receptora de gairebé mig milió de refugiats.

Però totes les coses bones s’acaben. "Pràcticament ja no ens queden treballadors. Tenim un problema enorme, perquè ja no podem produir. A tot Gaziantep hi ha un problema gegant. Als nostres tallers treballàvem amb sirians, i la majoria se n’han anat, i això ens ha fet molt mal a tots", explica Celal, i afegeix tot seguit que dels tres tallers ara només en manté un, que és gairebé buit de gent però, per descomptat, ple de sabates, que ja no aconsegueix vendre.

Tot va començar a torçar-se per als empresaris industrials turcs de la regió el desembre del 2024: a la fi de la guerra a Síria, un gran nombre de refugiats –els qui estaven més avall a la piràmide social turca– van decidir tornar al seu país.

Feina barata

A Gaziantep, dels 450.000 refugiats que hi havia fa dos anys –en una ciutat de 2,5 milions–, n’han marxat 100.000, segons l’institut d’estadística de Turquia. La xifra a tot el país és semblant a aquest mateix 30%: dels 3,6 milions de sirians al país anatoli, ara en queden 2,5, la majoria dels quals és a les regions pròximes a la frontera.

"La situació és especialment dura per als ocupadors, sobretot turcs, que van basar els seus negocis en la feina barata dels sirians. Són els qui pateixen més la pressió actual. Tot i que la nostra impressió és que el mercat laboral s’acabarà per adaptar", explica Mehmet Çiçek, director de l’Institut de Migracions de la Universitat de Gaziantep.

Durant l’última dècada, el pla econòmic del president turc, Recep Tayyip Erdogan, era ben clar: una moneda barata, salaris baixos i un sistema basat en la producció i en la manufactura industrial en massa, per a l’exportació arreu del món.

Però la crisi de la Covid –i diverses decisions econòmiques poc ortodoxes– van capgirar 180 graus el sistema turc, que ara té una enorme inflació tant de productes com salarial desbocada.

Tot això ha provocat una desbandada d’empreses i una crisi enorme sobretot en sectors que depenen de salaris baixos, com ara el tèxtil. Segons la cambra de comerç de Gaziantep, més del 50% de les fàbriques de sabates i roba de la regió han tancat únicament l’últim any.

Al barri industrial de Celal hi ha més edificis buits que no pas de plens. La llum amb prou feines es cola pels finestrals, tapats amb llençols foscos. Zeki, un treballador sirià, gairebé no mira res més que les sabates que té a la mà. L’home col·loca, d’un en un, brillantets per a un taló que anirà després a una sabata amb destinació a l’Iraq.

"Ja no és com era abans... Gairebé ja no tenim feina, i els lloguers altíssims i el fet que ara els sirians hàgim de pagar-nos l’hospital han fet que molts se’n vagin. Ja no ens podem permetre res", explica l’home d’uns 60 anys, ulls enterrats als brillants. Al seu voltant, en un taller de prop de 200 metres quadrats, no hi ha una sola ànima.

"Jo i la meva família volem tornar, però estem atrapats. Tinc molts coneguts que han tornat i tots em diuen el mateix: ‘No vinguis. No cometis el mateix error’. No conec ningú que hagi tornat que no se’n penedeixi. A Síria no hi ha seguretat, ni feina, ni res. Els qui se’n van se’n penedeixen. Els qui ens quedem, ens en penedim. Així estem...", es lamenta l’home. El camí és només d’anada: quan un refugiat sirià surt de Turquia perd l’estatus de protecció, i ja no pot tornar.

Els empresaris

Notícies relacionades

Brussel·les es planteja racionar el combustible per la guerra

El cap de l’Estat Major dels EUA, destituït en plena guerra de l’Iran

Com els treballadors, molts empresaris han decidit abandonar el país anatòlic. Moltes empreses turques, perquè la gent pateix les fronteres però els diners no, s’han mudat a Egipte, on els salaris són més baixos. Empresaris sirians tornen al seu país.

Celal dubta. "No volem tancar, però no hi començo a veure gaires alternatives. La guerra a l’Iran no fa més que accelerar la nostra crisi. Si la situació continua així abandonarem, perquè és insostenible", diu l’home. El somriure, ara sí, per fi, ha desaparegut de la seva cara.