La guerra contra l’Iran incendia l’Orient Mitjà sense final a la vista

Tot va començar el 28 de febrer. Israel i els Estats Units van posar en marxar una operació conjunta contra l’Iran, cosa que va dinamitar les converses entre Washington i Teheran, que, segons assenyalaven els mediadors, avançaven positivament. Aquell mateix dia van assassinar l’aiatol·là Ali Khamenei, el líder suprem iranià durant els últims 37 anys. L’Iran va respondre immediatament amb el llançament de drons i míssils contra els aliats nord-americans a la regió. Durant un mes sencer i sense cap respir, Israel i els Estats àrabs del golf Pèrsic, llar de bases militars nord-americanes, han sigut sotmesos a una campanya continuada de bombardejos. Com el mateix Iran, on hi ha hagut 1.900 morts, 20.000 ferits i 3,2 milions de desplaçats.

Dos dies després, la milícia libanesa Hezbol·là es va unir a l’agressió contra Israel en venjança per l’assassinat de Khamenei. El llançament de projectils des de territori libanès ha provocat una resposta brutal contra el país dels cedres. En menys d’un mes, com a mínim hi ha hagut 1.142 morts, 3.315 ferits i al voltant d’1,2 milions de desplaçats. Els líders israelians han ordenat el desallotjament forçat del 15% del Líban, entre reclamacions d’ocupació i de convertir el país en Gaza si Hezbol·là no es desarma. Els combats a l’interior del país entre milicians i soldats israelians han causat baixes en els dos bàndols i, mentrestant, l’Exèrcit libanès abandona les seves posicions.

Paral·lelament a tota aquesta violència, l’economia global està paralitzada pel tancament de l’estret d’Ormuz per part de les autoritats iranianes. El preu del cru no para d’augmentar alhora que incrementa la pressió sobre el president nord-americà, Donald Trump, per aturar la guerra. Mentre l’Iran continua sotmès a bombardejos molt durs, les converses indirectes entre Washington i Teheran fan renéixer les esperances per poder aconseguir un acord que posi fi al conflicte. "L’Iran està fent ostentació de poder militar; en realitat, no és tan fort", assenyala Nadim Shahidi, economista i columnista libanès. "L’Iran ha rebut un cop molt fort, però la qüestió és com posar-hi fi d’una manera que garanteixi la seguretat del Golf", indica a EL PERIÓDICO. "La gent del Golf ha d’estar molt preocupada perquè ara són ostatges de l’Iran", afegeix.

"L’Iran els va enviar un missatge clar: ‘Puc atacar-vos quan vulgui’. I estan paralitzats perquè no es poden permetre la inestabilitat", apunta Shahidi, que assenyala la dependència que tenen els països del Golf de la seva imatge pública a escala global. Des del 28 de febrer fins ara, l’Iran ha atacat nou països: Bahrain, l’Iraq, Jordània, Kuwait, Oman, Qatar, l’Aràbia Saudita i els Emirats Àrabs Units. Un dron iranià va impactar contra una pista d’aterratge en una base militar britànica a Xipre. La majoria dels atacs, però, han sigut interceptats. On hi ha hagut més víctimes mortals ha sigut a l’Iraq, 96 en concret, en atacs tant iranians contra bases nord-americanes com nord-americans per la presència de milícies iraquianes al seu territori. "Els Emirats són molt vulnerables", assenyala Shahidi. Han tingut 11 víctimes mortals i 169 ferits. L’Exèrcit nord-americà ha patit 13 baixes.

Objectius nuclears i civils

Per la seva banda, forces nord-americanes i israelianes han atacat l’Iran tot aquest mes, incloent-hi objectius nuclears, militars i civils. "A l’inici d’aquesta ofensiva, els Estats Units i Israel no van anunciar clarament quins objectius tenien", recorda Shahidi. Primer, es va parlar de la voluntat d’un canvi de règim a l’Iran, tot i que aquest objectiu s’ha anat oblidant. El primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, hi continua aferrat, però. O també portar el país persa al caos i debilitar-lo com a potència regional també li serviria. Per això, ha centrat els atacs en infraestructures energètiques clau que provoquin una resposta de la població civil que porti el país a conflictes interns. "Abans del col·lapse de la Unió Soviètica, ningú l’esperava, ni tampoc el col·lapse del règim iranià del xa, o del règim del president sirià, Bashar al-Assad", apunta Shahidi.

"Encara és possible que passi alguna cosa internament a l’Iran, i considero que aquesta seria la solució més bona: que a l’Iran hi hagués un règim que no fos un règim criminal que mantingués a tothom com a ostatge", defensa aquest economista libanès. A Trump un escenari així no el disgustaria pas; ara bé, de moment, no sembla que sigui la seva prioritat. Ara mateix, la prioritat és reobrir l’estret d’Ormuz i evitar enfonsar l’economia global i la dels seus votants encara més per una guerra que respon més als objectius de Netanyahu que no pas als seus propis. Per això, el president nord-americà va enviant ultimàtums a Teheran i defensa unes negociacions que l’Iran reivindica que no siguin sota foc creuat. Mentre aquestes negociacions no es resolen, el gran dubte és saber fins quan pot durar aquesta ofensiva a gran escala. L’Iran està aïllat i no pot rebre més arsenal del que ja té.

Israel ha afirmat aquesta setmana a Washington que s’està quedant amb una quantitat críticament baixa d’interceptors de míssils balístics. Ja va entrar en la guerra amb un nombre reduït d’interceptors, que van ser disparats en el conflicte amb l’Iran l’estiu passat, segons van declarar funcionaris nord-americans al mitjà digital Semafor. Al seu torn, la població israeliana està esgotada. Malgrat el seu suport majoritari a l’ofensiva, fa setmanes que tenen la vida quotidiana completament alterada perquè han de baixar als refugis antiaeris gairebé cada hora. L’altre escenari és el Líban, on l’Exèrcit israelià ha llançat una invasió amb la intenció declarada de buidar el sud del país fins a 30 quilòmetres al nord de la frontera que comparteixen.

Notícies relacionades

Trump vacil·la davant del perill

Manifestació multitudinària a Londres contra l’extrema dreta

Al Líban

"Si no s’arriba a un acord entre el Líban i Israel que garanteixi la seguretat dels colons del nord d’Israel, no hi haurà res que impedeixi als israelians que exigeixin una zona d’amortiment, la qual cosa és pitjor que una ocupació", afirma Shahidi. "Ara pretenen despoblar la regió, destruir-la per complet i crear una zona d’amortiment; per tant, és urgent que el Govern libanès actuï immediatament", assenyala. Les conseqüències d’aquest conflicte van molt més enllà del present. Human Rights Watch ha denunciat que "la propagació geogràfica, la velocitat de l’escalada i el flagrant menyspreu per les normes internacionals constitueixen una prova d’estrès crítica per a l’ordre jurídic internacional".