El conflicte al Pròxim Orient posa en escac la Xina

Els diplomàtics xinesos admetien anys enrere que un líder tan volàtil i inquiet com Trump els desconcertava. En la primera guerra comercial la Xina amb prou feines va poder buidar aigua fins a acordar l’augment d’importacions que va imposar Washington. En el seu següent mandat havia fet els deures i va vèncer sense esforç en la segona guerra comercial. Per a una tempesta aranzelària la Xina té resposta però hi ha dubtes raonables de si també va pronosticar aquesta fúria bèl·lica. Va ser Trump qui criticava als demòcrates que perdessin temps i diners en guerres i defensava la tornada a les casernes. Veneçuela, l’Iran i el punt de mira a Cuba i Colòmbia. No sembla casual que els damnificats confirmats i potencials siguin tan pròxims a l’entorn de Pequín.

Amb els primers va calcar la seva reacció: va condemnar els atacs per il·legals, va exigir el respecte a la sobirania nacional, va enaltir el diàleg com a via de resoldre els conflictes i va denunciar la fatxenderia i la llei de la jungla. Sense auxili militar, com tampoc el disfruta Rússia a Ucraïna. Aquesta ofensiva nord-americana a què la Xina únicament oposa la seva retòrica compromet, segons assenyalen algunes anàlisis, la seva seguretat energètica i estratègia geopolítica. Però la realitat és menys dramàtica i a llarg termini no escassegen les oportunitats.

Tancament catastròfic

Notícies relacionades

Preguntes de guerra

Els "confetis de l’imperi" francès

La Xina, el comprador de petroli més gran del món, va rebre l’any passat el 80% de la producció iraniana. Representa el 13% de les seves importacions globals. Per l’estret d’Ormuz li arriba la meitat del petroli global i un tancament prolongat seria catastròfic. El quadre es completa amb el segrest nord-americà dos mesos enrere de la indústria petrolera veneçolana, tot i que el volum que ven a la Xina és molt més petit. Les males notícies s’amunteguen quan Pequín necessita molta energia per alimentar la intel·ligència artificial, pilar bàsic de la seva nova economia.

Però la Xina, amb la seguretat energètica remarcada en tots els seus discursos oficials, s’ha cobert. Ha accelerat la transició cap a les energies verdes en els últims anys i en el passat va augmentar les seves importacions de cru un 4,4%. El gruix d’aquest excedent es va destinar a unes reserves amb què en tindria prou per a diversos mesos, calculen els experts, i per allargar-les va prohibir aquesta setmana a les empreses estatals l’exportació de cru. El tancament de l’estret d’Ormuz més enllà d’aquest llindar no provocarà una apagada xinesa sinó global i Pequín, en qualsevol cas, podria recórrer a l’amic rus.