Marzio Mian: "L’àrtic és l’epicentre d’un terratrèmol geopolític"

Reduir la geopolítica de l’Àrtic a la idea que Donald Trump vulgui comprar Groenlandiaés, segons el periodista i assagista italià Marzio Mian, un error d’enfocament. L’illa danesa és una peça cobejada, però el pols per l’Alt Nord no enfronta només Washington amb Copenhaguen o Brussel·les: Fa anys que Rússia i la Xina consoliden posicions en una regió que concentra recursos estratègics i avantatges militars decisives.

Segons les estimacions científiques, "l’Àrtic allotja prop del 30% dels recursos no descoberts del planeta", va recordar aquest dimecres Mian, autor de ‘La guerra blanca: en el front àrtic del conflicte mundial’, durant una conferència al Barcelona Centre for International Affairs (CIDOB). Aquest potencial —hidrocarburs, terres rares, minerals crítics per a la transició energètica— ha transformat una zona que durant dècades va funcionar com a espai de cooperació relativament estable a la frontera colonial del segle XXI, on convergeixen la crisi climàtica, la rivalitat militar i la reconfiguració de l’ordre internacional. La conseqüència, va advertir, és que aquesta regió s’ha convertit "en l’epicentre d’un terratrèmol geopolític", on fins i tot la cohesió de l’OTAN comença a posar-se en qüestió.

Més enllà de Trump

El president del CIDOB, Josep Borrell, va fer èmfasi en la importància d’obrir les mires per entendre la geopolítica de l’Àrtic. "No es tracta de Trump enfrontant-se a Europa", va afirmar. Segons el seu parer, el focus no s’ha de limitar al xoc transatlàntic, sinó a una dinàmica estructural en què conflueixen ambicions territorials i competició estratègica. "Està clar que hi ha un component colonialista en les demandes de Trump", va assenyalar. "És com si Espanya mirés de disputar la seva sobirania a Mèxic", va afegir, en al·lusió a Groenlàndia.

Per a Mian, l’interès nord-americà és només una part del quadro. Rússia considera l’Àrtic el seu "segur de vida" econòmic i estratègic: aproximadament la meitat del seu PIB i de les seves exportacions depenen d’activitats situades al nord del Cercle Polar. Moscou ha reactivat bases militars, desplegat trencaglaç nuclears i concentrat submarins estratègics a la península de Kola. El desglaç obre noves rutes, com la Ruta Marítima del Nord, i la reforça com a potència energètica.

Notícies relacionades

Merz estudiarà si Alemanya restringeix internet als menors

La mort del militant ultra a Lió dinamita la unió d’esquerres

.La Xina, per la seva banda, es defineix com a "Estat pròxim a l’Àrtic", recorda Mian, i actua en conseqüència. Participa com a observador a l’Arctic Council i ha impulsat l’anomenada Polar Silk Road, vinculada a la seva estratègia global d’infraestructures. Ha invertit milers de milions en projectes de gas natural liquat a la península russa de Yamal i ha mostrat interès en mineria i infraestructures a Grenlàndia i Islàndia. La cooperació sino-russa al nord combina capital, tecnologia i accés a recursos.

Un dels punts més sensibles és Svalbard, arxipèlag sota sobirania noruega a l’oceà Àrtic, regit per un tractat de 1920 que reconeix l’administració d’Oslo però garanteix igualtat d’accés als recursos per als Estats signants, entre els quals hi ha Espanya, que va adquirir així drets formals d’explotació.Si bé l’ús militar està limitat, l’equilibri es torna fràgil, va alertar Mian, en un context de creixent militarització i disputa per minerals estratègics al sòl marí.Rússia manté presència civil a l’arxipèlag i qüestiona determinades interpretacions noruegues sobre zones econòmiques exclusives i explotació de recursos. L’ambigüitat jurídica converteix Svalbard en un potencial focus de fricció en un moment en què el règim de control d’armaments nuclears es debilita i la desconfiança entre blocs augmenta.tat és un escenari en el qual el desglaç no només modifica mapes físics, sinó també equilibris estratègics. Groenlàndia simbolitza la disputa, però el conflicte és més ampli: es tracta de qui fixa les regles a l’última gran frontera del planeta.