Veneçuela ens ho posa molt difícil

Des que Donald Trump ha arribat a la seva segona presidència s’ha alliberat de les barreres que el van frenar durant la primera, que eufemísticament es deia els adults a l’habitació, i ha decidit contribuir en l’esforç de russos i xinesos per clavar els últims claus al taüt de l’ordre geopolític estrenat el 1945 i que, en l’encertada síntesi de Graham Allison, ens ha donat 80-80-9, és a dir, 80 anys de pau entre grans potències (cosa que no passava des del temps de l’Imperi Romà), 80 anys sense guerres nuclears després de les tragèdies d’Hiroshima i Nagasaki, i tan sols 9 països amb arsenals nuclears: els cinc membres permanents del Consell de Seguretat de l’ONU, l’Índia, el Pakistan, Corea del Nord i Israel. La qual cosa no deixa de tenir mèrit, perquè hi ha més d’un centenar de països amb la tecnologia i la capacitat de construir bombes nuclears si volen fer-ho. Precisament i a causa de la impredictibilitat de Trump, alguns aliats com el Japó, Polònia, Corea del Sud i Alemanya comencen a donar voltes al tema.

La realitat és que el president dels EUA considera que aquest ordre permet que el món s’aprofiti del seu país i ha decidit unir els seus esforços als de Rússia, la Xina i d’altres, que advoquen per un nou repartiment de poder i l’adopció de noves regles per dirigir-lo. Des que va arribar a la Casa Blanca ha deixat de banda la política exterior nord-americana dels últims 80 anys per adoptar un enfocament transaccional que la veu com un joc de suma zero, en què el que guanya un ho perd l’altre, amb la conseqüència de la pèrdua de valor d’organitzacions internacionals i, en particular, d’aliances militars que no s’adapten a aquest esquema. D’aquí ve que hagi abandonat el Pacte de París sobre el Clima, l’OMS, la Unesco, etc., així com el menyspreu per les Nacions Unides. No només això, perquè també ha dinamitat el comerç mundial amb la seva política erràtica d’aranzels, mentre posa en perill la relació transatlàntica i l’OTAN amb el seu menyspreu per la Unió Europea i les seves ambicions sobre Groenlàndia. Com que el pas d’un ordre multilateral a un de multipolar durarà temps, Amitav Acharya ha proposat definir el moment intermedi actual com "el món menys un". Aquest un són els EUA, i el món a què ens aboquen a curt termini em temo que serà caòtic i violent.

És en aquest context que hem d’entendre l’operació Absolute Resolve, que ha acabat amb Nicolás Maduro davant un tribunal novaiorquès, mentre que altres acusats com Vladimir Padrino, ministre de Defensa, i Diosdado Cabello, ministre d’Interior, formen la guàrdia pretoriana de la nova dona forta del país, que no és Corina Machado, com molts esperaven, sinó Delcy Rodríguez, antiga vicepresidenta amb Maduro. El pragmatisme americà els prefereix perquè són capaços d’evitar que el país es descontroli en aquests moments en què el règim chavista lluita per la seva supervivència i Trump ha aconseguit d’ells el que volia: control de l’emigració, l’acceptació d’expulsats i, sobretot, el control del petroli veneçolà i el final de les seves exportacions a la Xina en monedes diferents del dòlar. Washington està decidit a lliurar batalla pel manteniment del petrodòlar que va aparellat amb el seu valor com a reserva mundial. I sobre això no vol bromes. La prova és que en la roda de premsa en què va explicar la brillant operació del Delta Force que va segrestar Maduro, Trump no va esmentar la democràcia ni una sola vegada, mentre que va fer ni més ni menys que 26 referències al petroli. Perquè no en quedés cap dubte.

Notícies relacionades

L’error de Feijóo

Veneçuela i Groenlàndia obren una bretxa entre Feijóo i Aznar

Esferes d’influència

Amb l’operació sobre Veneçuela, Trump obre la porta a un món que torna a l’ús de la força que ja van prohibir el Pacte Briand-Kellogg de 1928 o la Carta de les Nacions Unides de 1945. Un món en què, com diuen ells mateixos, "might makes right", un món d’esferes d’influència en què els poderosos imposaran la seva llei al servei dels seus imperatius de seguretat nacional i completament al marge del dret internacional. És una cosa que tampoc disgusta Moscou i Pequín, i per això les seves protestes han sigut mesurades. En canvi, per a Europa, el que ha passat és molt dolent perquè assenta un perillós precedent que alimenta les apetències russes sobre Ucraïna i més enllà i, no obstant, la UE, dividida i asfixiada per la norma que exigeix el consens, no ha aconseguit consensuar una resposta ferma per por de molestar Trump i que ens acabi deixant Ucraïna als peus dels cavalls russos. I aquest és un mal camí, perquè els americans entenen que defensis els teus interessos, però menyspreen la debilitat. Espanya, almenys, ha denunciat amb fermesa la violació del dret internacional a Veneçuela, tant com a país com en una declaració juntament amb Mèxic, Xile, el Brasil, Colòmbia i l’Uruguai. I pel que fa als europeus, alguna cosa s’ha aconseguit salvar del naufragi en la declaració de suport a Dinamarca en el tema de Groenlàndia, per part d’Espanya, França, el Regne Unit, Alemanya, Itàlia i Polònia. Perquè si Trump va tirant endavant s’acabarà l’OTAN, i no és segur que això li sàpiga gaire greu. Aquest pot acabar sent el preu per a Europa del que acaba de passar a Veneçuela.