Daniel Iriarte, periodista: "Els radicalismes, siguin d’esquerres o de dretes, sempre menteixen"

El seu llibre em va deixar una mica preocupat...

Sí, vaig acabar el llibre al febrer, i ja està superat. Per exemple, existia la possibilitat que, amb la intel·ligència artificial, l’obtenció de dades personalitzades de cada ciutadà i l’enviament de missatges a partir d’aquestes, que ja va passar en el Brexit amb Cambridge Analytica, fos més persuasiu i massiu. Fa un mes vam saber que una empresa xinesa fa ja aquests perfilats i l’enviament de missatges personalitzats. De moment, només a la Xina, Taiwan i Hong Kong, per neutralitzar debats contraris al Partit Comunista.

¿Com pot defensar-se doncs una democràcia?

Aquesta és unna pregunta difícil. Veiem una explotació massiva de les característiques de les societats obertes pels adversaris de la democràcia: la llibertat d’expressió, la llibertat de premsa. A més, en la majoria de les democràcies, difondre desinformació no és delicte. I les iniciatives que s’han posat en marxa per verificar notícies o desmentir notícies falses no funcionen. Es triga molt més a desmentir una notícia falsa que a generar-la.

El que més em va agradar del seu llibre és el perfil psicològic que fa d’un extremista. Explica com la ment d’un radical rep la informació...

Es diu David Saavedra, autor de Memorias de un exnazi, i parlava del concepte de bombolla cognitiva. David és una persona que, a més d’haver sortit del moviment nazi, ha reflexionat sobre els processos mentals en la radicalització. Explica que, quan un està dins d’aquest moviment, la seva manera de raonar és una bombolla en la qual només entra el que quadra amb la seva prestatgeria mental; el que no, es descarta, cosa aplicable també a la ultraesquerra. Una vegada que la ideologia es converteix en element identitari, és molt més difícil influir en l’individu. Ho compara amb l’enamorament.

¿Actualment el periodisme no dona l’abast?

No. Les organitzacions de verificació tampoc. ¿Què és el que està funcionant, més o menys? L’alfabetització digital. Taiwan és un territori amb un gran problema amb la desinformació xinesa, que intenta sempre modificar la consciència dels taiwanesos. Hi ha moltes iniciatives i canals de WhatsApp governamentals als quals un pot dirigir-se si veu una informació sospitosa, i allà la verifiquen. Aquestes iniciatives fan que la gent sigui conscient que part de la informació que circula pot ser desinformació. Funciona encara millor a Finlàndia, on la formació als nens comença en edat molt primerenca, i se’ls ensenya a desconfiar del que els arriba, qüestionar fonts i narratives. Finlàndia és el país occidental amb menor penetració de la desinformació russa.

¿Espanya i Europa milloren?

Diria que no. Tot i que depèn de quin sector. Entre els xavals, hi ha una dicotomia. D’una banda, tenen una exposició major a les xarxes socials que els adults. Nosaltres, en canvi, ens movem en el debat entre veritat i mentida. Per als joves, moltes vegades, la veritat que m’agrada és a la qual m’adhereixo. Però també hi ha un cinisme que no existeix en generacions posteriors: entenen que part del que circula és fals. En les altres coses, no sé què dir. Veig a moviments polítics que pensen que és una drecera per arribar al poder, i l’utilitzen de manera impune i amb cert èxit.

Un exemple.

Els comptes antiimmigració, que intenten amplificar els incidents en què hagin participat immigrants, o atribuir falsament als immigrants determinats episodis violents. Aconsegueixen crear un clima antiimmigració que certs partits exploten.

El millor desinformador del món, segons assenyala el seu llibre, és Rússia. ¿Com ha adquirit aquesta habilitat?

Sempre han sigut molt bons en operacions psicològiques. Això mostra que no importen tant els mitjans tècnics com trobar la tecla psicològica perquè la manipulació funcioni. Rússia només ha adaptat els vells mètodes del KGB als nous ecosistemes digitals.

¿Cal aplicar mesures coercitives contra els desinformadors?

No hi ha una noció universal del que és desinformació. I aquest tipus de mecanismes es poden prestar a l’abús d’un govern. En el cas de persones al servei de potències estrangeres, sí que es pot establir algun tipus de restricció.

Parla de la Xina i, en menor grau, també de l’Iran. ¿Occident desinforma?

Al llibre explico la campanya nord-americana contra la vacuna xinesa de la covid. En la pandèmia, els EUA es van adonar que la Xina estava guanyant la batalla de l’opinió pública amb una vacuna no testejada. Elements del Pentàgon van pensar que calia contrarestar-ho i van crear eixams de comptes falsos que van difondre narratives contra la vacuna xinesa. Algunes eren legítimes, com la falta de tests. D’altres no: en països musulmans es va dir que tenia greix de porc. Però no hi ha equivalència, ni en termes morals o en quantitat, entre democràcies i autocràcies. Les primeres responen davant una opinió pública a la qual no li agrada aquest comportament.

¿Els radicalismes menteixen sempre?

Jo diria que sí. I és que el món és molt complex per ficar-lo en una idea simple que pugui mobilitzar les bases.

Perquè les democràcies sobrevisquin, ¿han de fer com Romania, és a dir, suspendre de vegades eleccions?

Cal anar cas per cas. El cas de Romania estava clar: un candidat sense suport de sobte es converteix en el més votat, gràcies a Telegram i TikTok. Però cal recordar que una vegada que el vot de protesta pren forma, és molt difícil tornar el geni a l’ampolla. Hi haurà casos amb escenari no tan clar. I tota mesura pot ser contraproduent. A França, Le Pen ha sigut condemnada per finançament irregular, delicte provat. Però el seu partit segueix líder.

Notícies relacionades

Lecornu obre la porta a una reforma "realista" de les pensions

Zelenski commina Trump a posar fi també a la guerra a Ucraïna

Quin consell els donaria als futurs periodistes.

La feina periodística continua sent important. I la veritat també. Hi continua havent set de coneixement fidedigne entre les audiències, i la gent vol poder fiar-se de qui l’informa.