Javid Abdelmoneim, president de MSF: «És molt important deixar clar que el que passa a Gaza és un genocidi, vaig veure coses que no havia vist abans»

¿Quines són les seves prioritats?

És una pregunta molt difícil de respondre perquè el món en què vivim és cada vegada més complex, complicat i difícil. I MSF s’ha de centrar en els seus objectius: les poblacions i les persones en situació de patiment. Aquesta és la meva prioritat. Necessitem reafirmar, mantenir-nos ferms, alçar la veu sobre l’important que és la nostra humanitat i dignitat compartides, però també l’important que és que es respecti la feina humanitària i l’espai en què es realitza. El metge del teu enemic no és el teu enemic. Els civils i la seva protecció són importants. L’accés sense obstacles a l’ajuda humanitària és important. I veiem que, on sigui que anem, es torna molt més difícil, complex, violent i obstructiu. Aquesta tendència a allunyar-se de la humanitat, la dignitat i la solidaritat col·lectives és una cosa molt preocupant per a nosaltres.

L’any passat va estar 5 mesos a Gaza i va poder ser testimoni dels horrors de la guerra. ¿Com explicaria als nostres lectors el que hi va viure?

Crec que és molt important deixar clar que el que passa a Gaza és un genocidi. No es tracta d’un conflicte o una guerra qualsevol. Vaig veure coses que no havia vist abans. No hi havia seguretat. La gent no podia moure’s per posar-se fora de perill. Es podien veure els vaixells de guerra, els helicòpters, els drons, veure les explosions i sentir-les a través de les botigues. Feien vibrar les finestres i les portes es tancaven de cop per l’ona expansiva. Això era una cosa nova per a mi, era un nivell diferent de violència, tant per la violència contra els civils com per la proximitat a aquesta violència. A més, Israel controla i obstrueix la nostra feina: l’entrada del personal, els subministraments, els materials, el menjar. I tot i que en ocasions la feina era una distracció, fins i tot un consol, hi havia dies en què realment senties que era el final. Mai abans ni després he tingut aquesta sensació.

Un dels arguments que utilitza el Govern d’Israel per atacar hospitals a la Franja és que s’hi amaguen membres de Hamàs. ¿Què respon a això?

Mentre vaig ser allà, enlloc ni en cap moment es va permetre l’entrada a persones armades als hospitals, centres de salut i clíniques en què vaig treballar. Les persones armades tenen terminantment prohibida l’entrada, i els directors mèdics ho saben. És el protocol estricte de MSF a tot el món. Si som allà, no hi ha persones armades, i si n’hi ha, te’n vas. Punt final. És una regla d’or. Ja sigui a la zona de bandes d’Haití o a Gaza.

Durant la seva estada a Gaza va poder comprovar de primera mà quin era l’estat d’ànim del personal sanitari gazià. ¿Què li explicaven?

Vaig pensar a tractar d’això amb els meus empleats, però és potencialment traumàtic, i se’ls notava a la cara que si començaven a parlar s’ensorrarien. Simplement deien: «Aixequem-nos, anem a treballar i concentrem-nos a curar aquesta persona que tenim al davant. I demà serà un altre dia si estic viu i tornaré a treballar». Alguns dels meus empleats només tenien dos conjunts de roba, els que es van poder emportar quan van abandonar casa seva per anar a viure a una tenda de campanya. A la nit patien els bombardejos al seu voltant i venien tremolant perquè aquesta explosió podria haver acabat amb la seva vida, però l’endemà tornaven a la feina.

¿Veien alguna sortida a l’horror que és avui les seves vides?

Hi havia esperança d’un final, esperança de pau, només volen viure. No arrosseguen odi ni ira, no ho vaig sentir en cap de les discussions. Només volen viure.

I sobre l’actual ofensiva israeliana contra Ciutat de Gaza, ¿què li estan explicant els seus equips sobre el terreny?

És una situació extremadament difícil. Encara queden moltes persones, moltes famílies, gent que no vol o no pot anar-se’n. I la inseguretat és molt alta. Als nostres equips els ha resultat gairebé impossible continuar anant a la clínica o a l’hospital per fer la feina en aquest període d’intensos bombardejos [hores després d’aquesta entrevista MSF va anunciar que suspenia les seves activitats a Ciutat de Gaza pels constants bombardejos israelians]. Els col·legues amb qui vaig treballar al centre i el sud, a Khan Yunis, a Al-Mawasi, molts d’ells van ser desplaçats de Ciutat de Gaza i s’aferraven a l’esperança de poder tornar algun dia a casa. Però amb el que saben que està passant ara, aquesta esperança s’està esvaint i està tenint un profund impacte. I entre els equips internacionals, que van rotant, un nombre cada vegada més gran de personal diu: «Vull anar-me’n d’aquí. Ja no puc quedar-me. No podem reconstruir. ¡Traieu-me!».

La guerra civil al Sudan és un altre dels grans conflictes actuals, però sobre el qual no està posada l’atenció mediàtica. Vostè és d’origen sudanès i va ser allà a principis d’any. ¿Quina és la situació?

És greu. És la pitjor crisi humanitària del planeta si analitzem objectivament les xifres, la quantitat de zones en fam, la quantitat de desplaçats i els atacs a l’atenció mèdica. La violència contra la població civil per part de les dues bandes en conflicte és extraordinària. Els nivells de violència sexual, violència ètnica i bloquejos són increïbles. A més, el còlera ha colpejat durament aquest any, especialment a l’estiu.

¿I per què creu que el món no mira el Sudan?

Moltes notícies, almenys a Europa, quan va començar la guerra tractaven sobre l’evacuació dels ciutadans internacionals. I després va arribar Gaza i el conflicte del Sudan va desaparèixer per complet. Es podria argumentar que una raó és que no és geopolíticament estratègic per a Rússia, els EUA o la Xina. Tot i que regionalment sí que ho és. ¿Es tracta simplement d’una altra guerra civil africana? No sé què és el que no sembla captar l’atenció de la gent. En part es deu al fet que hi ha menys actors cridant per les retallades en ajuda al desenvolupament i per com de difícil és treballar allà. És molt difícil aconseguir visats, subministraments i permisos pels bloquejos mutus entre els dos bàndols. Però insto el món i les organitzacions humanitàries a intentar-ho. Les necessitats són catastròfiques.

A quins altres conflictes hauríem de prestar més atenció?

El nivell de violència a Haití és extremadament preocupant. El nivell de violència crònica a la República Democràtica del Congo, particularment al nord-est, és preocupant. Igual que la crisi dels rohingyes, que no és estrictament una guerra però sí que pateixen molta violència. I no podem oblidar el Sahel. L’extensió inhabitable del Sàhara està augmentant a causa del canvi climàtic, cosa que ha exercit pressió sobre la població i els recursos hídrics, però també ha generat inestabilitat crònica, atur crònic i falta de creixement econòmic, fet que ha obert les portes a l’extremisme. Crec que aquests són contextos crònicament ignorats. I el que és característic de tots aquests llocs és que és difícil treballar allà. És violent, és perillós, és complex.

La falta d’unes estructures de Govern sòlides en aquests països no deu ajudar.

Exactament. Hi ha grups armats, milícies, bandes, insurgències i una governança feble. És realment difícil entrar en aquests llocs i generar confiança. El govern de torn no pot garantir l’entrada o no vol fer-ho. De vegades, fins i tot nosaltres, com a MSF, som un objectiu. Sovint som l’única organització sobre el terreny. I les necessitats de la població són complexes. No es tracta només de salut mental o física.

Trump va arribar al poder fa vuit mesos i una de les seves primeres decisions va ser tancar USAID, l’Agència per al Desenvolupament Internacional. ¿Quin ha sigut l’impacte en MSF?

MSF no rep finançament governamental de cap manera en cap lloc del món. Els nostres donants són les comunitats. Així que, en aquest sentit, estem bé, però en molts sentits realment importants no estem bé en absolut. I això es deu al fet que treballem en un ecosistema de salut i ara tots els altres actors, que s’encarregaven de l’aigua, l’alimentació, salut mental o atenció a la infància, se n’han anat perquè ja no tenen el finançament del Govern. Això té conseqüències directes en aspectes com per exemple el control de malalties. El sistema de distribució de la vacunació preventiva a les poblacions està patint per aquestes retallades, amb la qual cosa a MSF hem d’atendre més brots i canviar les nostres estructures en determinats països. A més, observem un allunyament general de la solidaritat global o del reconeixement de la dignitat humana i que gairebé s’està criminalitzant l’humanitarisme.

Aquesta setmana, a l’Assemblea General de les Nacions Unides, hem pogut ser testimonis de les dissonàncies d’aquest món en crisi.

És un moment summament perillós. Des del punt de vista personal, veig que les suposades nacions poderoses que han defensat el dret i l’ordre internacionals, així com els tribunals internacionals, els han abandonat hipòcritament en favor d’Israel. I crec que molta gent també ho veu així. Parlant com a portaveu de MSF, considero que si el dret internacional humanitari i els drets humans no s’apliquen universalment a tots, no tenen sentit. I necessitem que el dret internacional humanitari i els drets humans continuïn tenint significat, perquè aquest és l’àmbit en què treballem. No es pot triar a qui s’aplica la llei.

Notícies relacionades

Dinamarca detecta més drons sobre instal·lacions militars

Milei lliga el seu futur als EUA

Però sembla que el món va en aquesta direcció.

Sí, per això volem reafirmar el que és realment important. Treballem des de la base que tot ésser humà té dignitat i necessita ser protegida. Si tots recordem això, estarem bé. Perquè és pur, és l’essència. És realment poderós, i una part de mi, quan em sento bé, diu que no necessitem marcs o lleis, que podem apel·lar i recordar a tothom aquesta humanitat. Que ingenu. Per això també dic que la llei existeix per una raó i és important. El més perillós d’aquest moment i el que el fa diferent és que sembla que els que més van defensar aquesta llei són precisament els mateixos que ara l’estan abandonant. Reconec també que històricament hi ha hagut una aplicació desigual d’aquesta llei. En moltes parts del món s’ha vist com una eina de control, d’imposició de l’ordre occidental, el neoimperialisme. Però aquesta branca del dret humanitari i els drets humans és essencial i fonamental. Perquè som humans.