Prop de 10.000 oenagés suplanten la tasca de l’Estat al Líban

Als libanesos els agrada presumir del caràcter únic del seu país. Malgrat totes les seves tragèdies, són un poble orgullós de la seva terra, del seu menjar, de la seva gent. Acostumen a presumir de la seva diversitat religiosa, del seu panorama natural únic a la regió que permet observar les aigües mediterrànies des de dalt de les muntanyes i els boscos, i de tot el passat gloriós que guarden els seus jaciments arqueològics. Però hi ha altres gestes que no són tan aplaudides. Com tenir el major nombre de refugiats per càpita del món o tenir una de les concentracions d’organitzacions no governamentals, oenagés, registrades més altes del planeta.

Les xifres oscil·len al voltant de les 10.000 oenagés registrades. En un país amb tot just 10.542 quilòmetres quadrats i menys de sis milions d’habitants, hi ha gairebé una organització no governamental per quilòmetre quadrat. "És natural al poble libanès sentir la responsabilitat d’ajudar els que ho necessiten", reconeix Nour El Arnaout, directora associada d’NGOi, les sigles en anglès de la Iniciativa d’Organitzacions No Governamentals, de la Universitat Americana de Beirut. "Ho vam veure durant l’explosió del port de Beirut –el 4 d’agost del 2020– i aquesta tardor passada durant la guerra: la gent obre casa seva per acollir desconeguts perquè no volen que es quedin al carrer", explica a aquest diari.

Serveis precaris

Més enllà de la voluntarietat del poble libanès, no els queden gaires més alternatives que confiar els uns en els altres per mirar de sortir de cada crisi. "La tradició de prestar serveis és llarga i molt arrelada a escala local, mentre que a escala nacional, com demostra clarament la crisi econòmica actual, la prestació de serveis per part de les institucions estatals sempre ha sigut discontínua, discriminatòria i de baixa qualitat", assenyala a aquest diari Estella Carpi, professora adjunta d’Estudis Humanitaris a la University College de Londres i autora del llibre La política de creació de crisis: desplaçament forçat i cultures d’assistència al Líban.

"Per la naturalesa del Líban, la majoria de les oenagés es veuen impulsades per les crisis, i, per tant, com més crisis hi ha, més oenagés apareixen, ja que la llei per establir aquestes organitzacions al Líban no és gaire estricta, i és relativament flexible", afegeix El Arnaout. Entre aquestes 10.000 oenagés n’hi ha de tot tipus: organitzacions religioses, altres de vinculades a institucions sectàries, algunes d’establertes per empreses o bancs, organitzacions civils, petites oenagés sorgides d’iniciatives personals i, evidentment, les organitzacions internacionals. Més de 20 agències de les Nacions Unides estan presents al país dels cedres.

Dana Aridi és libanesa i treballa en una d’aquestes. "Vaig triar treballar en el sector humanitari perquè volia quedar-me al meu país i, alhora, contribuir al suport de les comunitats vulnerables", confessa, protegida per un nom fals per evitar problemes a la feina. Gran part dels joves libanesos de classe mitjana que han aconseguit seguir al país i no unir-se a les més de 215.000 persones que el van abandonar entre 2017 i 2021, fugint del col·lapse econòmic, treballen en aquest tipus d’organitzacions. "Són les que, en gran manera, presten els serveis que hauria de proporcionar l’Estat", explica Aridi a EL PERIÓDICO.

No obstant, molts experts alerten del risc que el país es converteixi en una república d’oenagés. A més de la falta de sostenibilitat d’aquest model –"moltes oenagés, per naturalesa, al basar-se en projectes, depenen exclusivament de subvencions, que sovint s’esgoten–, la seva distribució de recursos no sempre és equitativa. De vegades, és fins i tot discriminatòria. A causa de l’arribada de desenes de milers de refugiats sirians al país quan va començar la guerra civil el 2011, els fons per a ells van inundar el Líban. No obstant, quan la crisi econòmica va assolar el país i va impactar els locals i els refugiats per igual, l’ajuda no va arribar amb la mateixa rapidesa. Aquesta diferència va crear encara més tensions.

A més, en la majoria d’organitzacions internacionals, gran part del personal és estranger. Això produeix "una jerarquia professional entre els internacionals i els locals, els que reben salaris i autoritat molt diferents en el disseny i implementació dels programes –apunta Carpi–. També genera precarietat entre les classes mitjanes locals amb estudis, que normalment treballen en el sector humanitari quan esclata una crisi", com afegeix Aridi.

Les retallades de Trump

D’una banda, treballar depenent d’uns fons susceptibles a desaparèixer amb cada nova crisi mundial cobreix d’insostenibilitat el model. De l’altra, la població local critica el curtterminisme de les mesures i actuacions d’aquestes oenagés que solen posar tiretes temporals a assumptes que necessiten solucions de gran calat. Però, sense aquestes, no hi ha tiretes ni cap remei. El recent anunci del president nord-americà Donald Trump de reduir l’ajuda humanitària ha sigut un sotrac per al sector.

Notícies relacionades

Espanya crida a consultes l’ambaixadora a Israel per les «calúmnies» als ministres del Govern

Almenys sis morts, entre ells un espanyol, i diversos ferits greus en un tiroteig a Jerusalem

"Res està garantit", constata Aridi. En els últims mesos, des del seu lloc de treball, està sent testimoni dels impactes de les decisions que arriben des de la Casa Blanca. Els Estats Units van representar aproximadament el 22% de l’ajuda exterior total del Líban l’any passat, i es van convertir en el principal donant.

"Les retallades són letals per a la supervivència i els serveis bàsics de moltes persones al Líban, així com a tota la regió, però no hem d’oblidar que aquestes retallades també ens recorden la naturalesa temporal del sistema d’ajuda humanitària", conclou Carpi, que augura un futur molt fosc per al poble libanès i tots aquells que acull en l’actualitat.