Metges internacionals a Gaza: «Estem en xoc per la quantitat de nens que tractem»

Sis doctors (dels Estats Units, el Regne Unit o Espanya) han aportat a aquest diari un gran volum d’imatges, majoritàriament massa crues per publicar. El material inclou fotografies de les ferides dels menors o tomografies i rajos X en què s’identifica laposició de la bala per extreure en els casos en què era operable, o instantànies del projectil ja extret. També inclouen imatges del registre de quiròfan en què consta, entre altres dades, nom, edat i tipus de ferida dels pacients.

Doctors que testifiquen la matança

En medicina anomenen «la caixa» la part del cos humà que forma el rectangle entre les espatlles i els malucs. Allà resideixen els òrgans vitals, juntament amb el cervell. Quan el petit cos d’un nen rep una bala a la caixa o al cap, les seves oportunitats de sortir amb vida són molt escasses. 

A la majoria dels nens gazians que reben un tret no se’ls extreu el projectil, tret que hi hagi un motiu urgent per fer-ho. El que es fa és controlar el mal que ha fet la bala en el trajecte pel cos del petit, segons explica Thaer Ahmad (Chicago, 1987), metge nord-americà d’origen palestí, expert en emergències traumatològiques, que ha servit com a voluntari a Gaza, l’última vegada el gener del 2024. 

El que més preocupa sempre és l’hemorràgia interna que resulta del mal a algun dels òrgans de «la caixa». En la majoria dels casos, els pulmons col·lapsen i la cavitat del pit s’omple de sang. Llavors cal obrir el pit i introduir un tub perquè dreni la sang i els pulmons es puguin expandir i el nen, respirar.

«He fet aquesta intervenció més vegades a Gaza en tres setmanes que en tota la meva vida com a metge d’emergències de traumatologia al meu hospital en 11 anys, i això que està en una part molt moguda de Chicago», diu per videoconferència. Una vegada estabilitzat el pacient, si hi ha opcions de supervivència, es fa una radiografia del pit o un escàner cerebral per veure el mal i el procediment que s’ha de seguir. Aquest diari ha vist desenes d’aquestes imatges i vídeos en què s’aprecien les bales dins dels cossos. 

Ahmad assegura que la presència de nens amb trets de bala és constant als hospitals de Gaza. Ell parla amb altres doctors palestins que ho testifiquen. També forma part d’un grup d’una trentena de doctors nord-americans que, després de la seva estada a la Franja, es reuneixen i comparteixen informació sobre la situació mèdica dels civils gazians. «Tots estem en xoc per la quantitat de nens que tractem o que moren a Gaza», afirma. «És inqüestionable: res del que hagi fet un nen justifica un tret, sigui d’un dron, d’un soldat o d’un franctirador». 

El grup es reunirà a l’agost per veure com augmentar la conscienciació del que Israel està fent a l’enclavament palestí, especialment entre la ciutadania nord-americana. Ahmad considera que no coneixen o prefereixen ignorar el genocidi a Gaza del qual el seu país és un actor necessari. Els Estats Units han enviat desenes de milers de bombes i munició a Israel en aquests gairebé dos anys de guerra de destrucció.

Els misteriosos i temibles cubs de tungstè 

Els avions de combat israelians llancen míssils que exploten a l’aire i desprenen centenars o milers de petits projectils sobre una zona. No són bales, però el seu efecte és molt similar. Són cubs gairebé perfectes d’uns mil·límetres de mida d’un metall robust anomenat tungstè (o wolframi).

La doctora Ayesha Khan envia a aquest diari un petit informe propi titulat «Nens i dones embarassades amb ferides de bala o cubs de tungstè entre el 30 de novembre i el 28 de desembre», de la seva estada a Gaza. Explica per videotrucada des de San Francisco les terribles ferides que provoquen aquests cubs.

El 4 de desembre, van arribar a l’hospital Al-Aqsa, al centre de Gaza, on ella treballava, diversos nens malferits. Havien sigut travessats en diferents parts per aquests cubs de tungstè d’un míssil llançat per un dron. Un dels nens va arribar amb la massa encefàlica exposada i va morir a l’hospital. Un altre, de 12 anys, tenia una fractura de voladura en l’òrbita dreta, tot i que no li van poder trobar el cub de tungstè. El van salvar.

«Em sembla que va ser una acció deliberada. Es va produir en un camp de futbol on estaven jugant nens», opina la doctora des de casa seva a Califòrnia. Al principi de la guerra, diu, les ferides directes de bala en nens eren més habituals. Ara, les de metralla, com aquesta dels cubs de tungstè, són més freqüents.

Del centenar d’intervencions en què ella va participar en les quatre setmanes a l’hospital Al-Aqsa, només cinc van ser de bales en nens, afirma aquesta metge especialitzada emergències.

Ella s’encarregava d’estabilitzar els pacients, netejar-los les vies aèries o introduir-los un tub per omplir d’aire els pulmons, aturar hemorràgies, i enviar-los al metge adequat. De vegades, reanimar-los. La majoria dels nens que va veure eren molt petits, entre 5 i 7 anys. La meitat dels 2,2 milions d’habitants de Gaza són menors. 

La doctora Khan ha intentat explicar als seus col·legues nord-americans el que va presenciar a Gaza. «No n’hi ha gaires oberts a escoltar. Del meu centenar de companys, només un va venir a interessar-se pel que vaig veure en el meu viatge. Vaig fer una presentació a la Universitat de Stanford, però no hi va haver gaire interès, entre altres coses perquè se’m va demanar que no la promocionés gaire», lamenta. Va publicar un article a la revista ‘The New Yorker’. Va enviar una carta a la ‘newsletter’ de la seva feina. Va col·laborar en un informe per a les Nacions Unides amb altres metges sobre la definició mèdica d’un genocidi. I ara conviu amb el trauma que li va provocar veure xavals que jugaven a pilota destrossats per cubs de tungstè.

«Zones de matar» definides per línies invisibles

Joel Carmel (Londres, 1992) és un veterà de les Forces de Defensa d’Israel (FDI) i portaveu de l’organització Breaking the Silence, que denuncia els abusos i excessos de l’ocupació militar israeliana dels territoris palestins partint de declaracions anònimes de soldats. A ell no li han arribat testimonis específics de membres de l’exèrcit que hagin disparat ni vist disparar contra nens a Gaza. «Normalment els soldats tarden un temps des que acaben de servir a Gaza i s’acosten a nosaltres per explicar-nos coses. És un procés. A més, aconseguir testimonis de trets a civils sempre sol ser més complicat, la gent té por de la repercussió», explica en conversa per videoconferència des de Jerusalem. «El que sí que tenim és una gran quantitat d’informació sobre com passen aquestes coses i com s’apliquen les regles d’atac. Els soldats ens expliquen com solen disparar i el que són les anomenades «zones de matar» (‘kill zones’)». 

L’existència d’aquestes «zones de matar» també ha sigut corroborada per investigacions periodístiques com la del diari ‘Haaretz’. «Israel ha creat ‘kill zones’ a Gaza on dispara a tothom que hi entri», es llegeix en un article de març del 2024. «L’exèrcit diu que ha matat 9.000 membres de Hamàs. Soldats i oficials de l’exèrcit asseguren, no obstant, que molts són civils l’únic delicte dels quals ha sigut traspassar una línia invisible dibuixada per les FDI». En un altre article, es detalla com els alts caps de l’exèrcit han ordenat als seus soldats disparar contra els palestins que s’acosten als escassos punts de distribució de menjar establerts per Israel. «És el col·lapse total del codi ètic de les FDI», ha dit un dels soldats. 

Segons Joel Carmel, el problema és que aquestes zones excloses per als palestins són molt difícils d’identificar. L’ordre a Gaza és disparar a qualsevol que s’acosti a elles. La lògica és la següent, explica: s’avisa la població que no es pot entrar en una zona, llançant pamflets per l’aire, o amb missatges de text o a les xarxes socials. Si un palestí entra en una zona prohibida, ja no és innocent: se li dispara. «La mentalitat de l’exèrcit és que si és allà, trama alguna cosa. Això és una bogeria, perquè hi ha molta gent que hi està per altres raons més enllà de ser un terrorista. Es pot comprendre potser, perquè temin per les seves vides. Això dona als soldats una mena de xarxa de seguretat. I després hi ha grans marges de discreció», relata.

Durant l’entrenament, als efectius se’ls donen instruccions específiques, com el fet que davant dones i nens s’ha de disparar a l’aire. Però tot depèn molt de l’esperit del comandant del batalló, cosa que en hebreu anomenen ‘ruach hamefaked’. Ell és qui està sobre el terreny amb els soldats, al comandament de dues o tres companyies, en total uns 100 soldats. «N’hi ha alguns de més motivats i més agressius, i llavors comences a veure un patró en aquesta unitat», afirma. ¿Li sembla creïble que es dispari sistemàticament a nens a Gaza? «És difícil de saber. Els polítics i mitjans de la dreta israeliana diuen constantment que no hi ha innocents a Gaza. Estic segur que hi ha soldats sobre el terreny que així ho creuen i actuen en conseqüència. N’hi ha prou que un digui que se sentia amenaçat. També hi ha la qüestió que se’ls permet disparar als «homes en edat de lluitar», però sense definir l’edat. I que una part dels trets es realitzen des de distància». 

Ens apunta a un testimoni del seu informe recent ‘El perímetre’. Un soldat descriu laxitud de les normes de disparar: l’escena s’ubica en una posició defensiva bàsica abandonada per les FDI. Arriben les excavadores, defineixen un petit quadrat que protegeixen amb sorra i sacs terrers, són allà uns dies i se’n van. Si algun palestí s’hi acosta, se’l considera sospitós i li disparen. «Però hi havíem deixat restes de menjar, en concret ‘hubeiza’ [una herba comestible]. Els palestins tenien gana i van anar a agafar-la. Però el comandant va dir: no, s’estan amagant, i els van disparar», diu el soldat. 

Material mèdic d’extraperlo de la doctora Rose

En el seu primer viatge com a voluntària a Gaza, el març del 2024, la cirurgiana plàstica britànica Victoria Rose (Londres, 1972) va aconseguir entrar amb 15 maletes plenes de material mèdic, a través del pas egipci de Rafah. 

Tot ha empitjorat des d’aleshores, explica Rose per videotrucada des de Londres. L’agost d’aquell mateix any, Israel ja controlava tots els passos i la franja estava tancada i barrada. La doctora va introduir d’estraperlo una maleta amb el bàsic per operar: tisores, fòrceps, instruments de microcirurgia. La seva tercera ronda, el maig d’aquest any, va ser encara pitjor. No va poder passar amb pràcticament res. No tenia ni benes, ni analgèsics, pocs antibiòtics… «Senties constantment els nens plorar de dolor», diu. I els nens són la majoria dels seus pacients a l’Hospital Europeu de Khan Yunis: el 60%, estima. 

Notícies relacionades

Hi ha dos milions d’evacuats al Japó davant el risc de tsunami després del terratrèmol a Rússia

Un terratrèmol de magnitud 8,8 a l’est de Rússia desencadena alertes de tsunami a diversos països del Pacífic

Ella és, de tots els doctors consultats, la que menys casos de nens amb ferida de bala relata, però els ha tingut. Aquesta sanitària té clar que els nens palestins reben trets sistemàticament Gaza. «No hi ha cap dubte, jo ho he vist: s’està disparant a nens. El que expliquen els familiars del que ha passat és sempre consistent amb les ferides que tractem». 

Recorda un nen d’uns 6 anys ferit de bala en una mà pel tret d’un quadricòpter. Ella el va poder treure el projectil sense problema i el nen es va curar. I un altre de 10 anys que tenia dues bales a les cuixes, que també va poder ser operat. Rose ens mostra la bala que va treure, ficada en una proveta. En el seu últim viatge, al maig, van començar a arribar menors adolescents amb ferides de bales israelianes, «xavals de 14 o 15 anys» que havien anat a buscar menjar al GHF [Centre Humanitari de Gaza, una companyia militaritzada de distribució d’aliment israelo-nord-americana], que acabava de posar-se en marxa.