Les cicatrius del genocidi

Almasa Salihović tenia una nina sense ull, la seva favorita, que avui fa 30 anys, mentre fugia juntament amb la seva mare, va voler entregar un soldat per salvar la vida. "El soldat sostenia un ganivet en una mà i un fusell en l’altra. I va dir: ‘¡Entreguin-me tot l’or, la plata, els diners, qualsevol cosa de valor que tinguin a sobre!’. Llavors, em vaig aixecar i vaig cridar: ‘Sisplau, emporti’s la meva nina, és l’únic que tinc’", recorda d’aquells dies terribles, en els quals va morir el seu germà i va haver de fugir juntament amb milers de persones terroritzades per la brutalitat de les guerrilles sèrbies. "Ens insultaven i escopien".

Aquesta és, encara avui, quan ja han passat tres dècades, la cicatriu indeleble que Salihović guarda de l’horror que, sent una nena, va veure i va viure a l’enclavament de Srebrenica, a l’est de Bòsnia i Hercegovina, durant un dels episodis més atroços de les guerres sorgides en els anys 90 per la desintegració de Iugoslàvia. Allà on, entre l’11 i el 15 de juliol de 1995, les forces liderades pel general Ratko Mladic van entrar en una zona considerada segura per a refugiats, van arrencar homes i joves musulmans de les seves dones i mares, els van perseguir i després els van executar sumàriament al poble de Potocari, llançant-los després a fosses comunes, davant la inacció dels batallons holandesos dels cascos blaus de l’ONU.

La història de Salihović –com la de centenars de nens supervivents bosnians– i del genocidi de Srebrenica –així qualificat per tribunals de l’ONU–, segueix projectant una llarga ombra a Bòsnia i Hercegovina i en tota la comunitat internacional, en la que és considerada la massacre més gran en sòl europeu després de la Segona Guerra Mundial. I és també, fins avui, un fidel –i desatès– reflex històric d’on pot portar l’odi generat pels conflictes bèl·lics. El que van veure aquests ulls petits, que mai van oblidar i arrosseguen fins a l’actualitat.

Així ho corrobora Jasminko Halilovic, fundador i director de la Fundació Museu de la Infància en la Guerra de Sarajevo: "Trenta anys després, el genocidi de Srebrenica continua sent un trauma definitori per als que eren petits en aquell moment, la majoria dels quals van viure una violència extrema i la pèrdua de múltiples familiars, de vegades desenes. Les conseqüències han sigut profundes i duradores per a tota la vida". Per això, "molts supervivents lluiten amb problemes de salut mental", i fins i tot aquells que "han aconseguit formar famílies, continuar els seus estudis i contribuir a les seves comunitats, carreguen amb cicatrius invisibles".

Notícies relacionades

El Govern laborista calma els seus diputats amb ajudes a famílies pobres

Almenys 36 morts al cremar tres blocs a Hong Kong

Reconciliació difícil

Desde llavors, Europa va intentar reconciliar-se amb aquest violent passat. Però molts, massa, han sigut els obstacles per aconseguir una justícia plena per a morts i supervivents. Començant per les disputes sobre la veritat històrica, i fins i tot les xifres. De fet, d’acord amb dades oficials, 8.372 persones van ser assassinades a Srebrenica en una setmana aquell juliol de 1995, dels quals 694 eren nens. Però les dades sobre els desapareguts continuen sent imprecises i encara hi ha centenars de persones l’ADN de les quals no va ser trobat –o no va poder ser analitzat– per la Comissió Internacional sobre Persones Desaparegudes (ICMP), un dels principals organismes que, durant tots aquests anys, s’ha encarregat de la identificació de restes; amb la dificultat de la incògnita del nombre de cossos exhumats pels seus botxins i col·locats després en llocs desconeguts per intentar cancel·lar proves i evitar així possibles conseqüències penals.