Macron nomena el conservador Barnier primer ministre per sortir del bloqueig

Ara Barnier haurà de convèncer la majoria del fragmentat Parlament francès per tirar endavant el seu programa polític. A França, una moció de censura pot tombar un Govern sense proposar-ne un altre d’alternatiu. Per a això n’hi ha prou de reunir una majoria absoluta dels vots a l’Assemblea Nacional, una circumstància que es donaria si l’esquerra i l’extrema dreta unissin les seves forces. Tot just prendre possessió del seu càrrec, Barnier ja va fer un primer avís a esquerra i dreta: "Hi haurà canvis i ruptures, i caldrà escoltar i aplicar-hi molt respecte. Entre el Govern i el Parlament, però també cap a totes les forces polítiques. I vull dir totes".

Tot apunta que Barnier s’haurà de recolzar per governar en el grup macronista (166 escons), els 47 diputats del seu propi partit, Els Republicans (la formació tradicional de la dreta moderada, que, en principi, s’havia negat a entrar al Govern), i d’altres forces minoritàries, com el grup centrista i regionalista LIOT (21 escons). Amb això, el primer ministre, que de moment no ha donat pistes sobre la composició del seu futur Govern, no aconseguirà arribar a una majoria absoluta de 289 escons, però sí que superarà en suports la coalició d’esquerres del Nou Front Popular, primera força de l’Assemblea amb 193 diputats.

L’esquerra va criticar amb molta duresa no només el fet d’haver sigut descartada per governar, sinó que, amb aquesta decisió, la clau de la governabilitat estarà paradoxalment en mans de l’extrema dreta de Marine Le Pen, que amb prou feines va aconseguir contenir-se a través d’un cordó sanitari i una forta mobilització electoral, que va relegar Reagrupament Nacional a la tercera posició, amb 142 escons, només una setmana després d’haver vençut en la primera volta dels comicis.

Els partits del Nou Front Popular –coalició integrada pel Partit Socialista (PS), els ecologistes, La França Insubmisa (LFI) i el Partit Comunista francès– van clamar contra la decisió de Macron, que van qualificar de "robatori electoral", de "negació de la democràcia" i de "tall de màniga" a la voluntat de canvi que els francesos van expressar a les urnes.

Les condicions de Le Pen

L’amenaça de veto de Le Pen ja havia portat Macron a descartar les altres dues grans opcions que havia estudiat per dirigir l’Executiu, el conservador Xavier Bertrand i l’exsocialista Bernard Cazeneuve. La líder ultradretana ha posat com a condicions per no impulsar una moció de censura que s’abandoni el cordó sanitari al seu partit i que el nou primer ministre s’impliqui en una reforma electoral per canviar el sistema majoritari actual per un de proporcional, que el beneficiaria al limitar els efectes de possibles aliances contra el seu partit.

El nomenament de Barnier, aplaudit tant per la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, com per la del Parlament Europeu, Roberta Metsola, es produeix després d’un cicle de consultes sense precedents durant el qual Macron s’ha reunit fins i tot amb alguns dels seus predecessors per mirar de desencallar la situació política. Segons va informar el Palau de l’Elisi, a Barnier se li ha encarregat "formar un Govern d’unitat al servei del país i dels francesos" que "compleixi les condicions necessàries per ser al més estable possible" i aconseguir amplis acords a l’Assemblea Nacional.

Barnier ha sigut elegit per Macron després que altres figures que havia estudiat anteriorment havien topat amb els vetos de l’esquerra i de la ultradreta, que són dos dels tres grans blocs a l’actual Assemblea Nacional. Amb aquest panorama parlamentari, la principal incògnita que s’obre a partir d’ara és si el nou primer ministre, un profund europeista amb postulats bastant contundents en la qüestió migratòria, rebrà prou suport a l’Assemblea Nacional per portar a terme el seu programa.

Experiència europea

Nascut a La Tronche el 1951, Barnier serà el primer ministre de més edat de la Cinquena República i substituirà el més jove a ocupar el lloc, Gabriel Attal, que va arribar al càrrec el gener passat amb 34 anys. Té una àmplia experiència política a França i a les institucions de la Unió Europea, on el seu últim càrrec va ser el de negociador europeu per al Brexit entre el 2016 i el 2021, després d’haver sigut comissari europeu en dues ocasions: Mercat Interior (2010-2014) i Política Regional (1999-2004).

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Springsteen publica un vídeo per donar suport a la vicepresidenta

El senyor Brexit, que és com se’l coneixia popularment en aquell temps, va ser designat per a aquest, ja que requeria una gran mà dreta (calia congeniar els interessos dels Vint-i-set en un pols amb freqüència dur amb Londres) aprofitant el seu profund coneixement dels racons de les institucions europees.

Anteriorment va ser ministre d’Exteriors entre el 2004 i el 2005 durant la presidència de Jacques Chirac, i després d’Agricultura entre el 2007 i el 2009 amb Nicolas Sarkozy al capdavant de l’Elisi, i abans ho havia sigut de Medi Ambient i d’Assumptes Europeus. Aquest veterà polític, la llarga carrera política del qual va començar fa més de mig segle, el 1973, també ha sigut membre del Parlament Europeu i diputat i senador a França.