La guerra a Ucraïna revitalitza el procés de l’ampliació europea

El president Volodímir Zelenski va firmar la sol·licitud d’adhesió el 28 de febrer del 2022, tan sols quatre dies després que Putin donés l’ordre d’envair el seu país. Immediatament després, el seu ambaixador davant la UE, Vsevolod Chentsov, va formalitzar la petició a l’ambaixador de França davant la UE, Philippe Léglise-Costa, el país del qual ocupava llavors la presidència semestral de la UE. "Són dels nostres i els volem dins", va respondre amb rapidesa la presidenta Ursula von der Leyen. Un entusiasme desbordant compartit pel Parlament Europeu –la seva presidenta, Roberta Metsola, va ser la primera a viatjar a Kíiv–, que només durant el primer any de la guerra va aprovar més de 24 resolucions en suport al país eslau, inclosa la petició d’accelerar el procés d’adhesió.

Amb una velocitat inusitada per als temps habituals de Brussel·les, Kíiv va aconseguir l’estatus de candidat el 23 de juny del 2022, quan no s’havien complert ni quatre mesos de l’inici de la guerra. Per rebre via lliure a l’inici de negociacions, Ucraïna –igual que Moldàvia– va haver d’esperar fins al 14 de desembre del 2023, quan, contra tot pronòstic, després de les contínues queixes i amenaces de veto del primer ministre d’Hongria, Viktor Orbán, va decidir absentar-se momentàniament de la sala de reunions del Consell Europeu per permetre a la resta de dirigents adoptar la decisió per consens. Minuts després va deixar clares les seves discrepàncies –"és una mala decisió", va apuntar ell mateix en les xarxes socials–, però el senyal polític que va sortir de Brussel·les era inequívoc i estava feta.

El marc negociador es retarda

El gran pas següent en el procés –després del desbloqueig dels 50.000 milions per a Ucraïna a principis de febrer– hauria d’arribar aquest març quan Brussel·les informi sobre els progressos de Kíiv i presenti la proposta del marc negociador, que estableix les directrius per a les negociacions. Un document que, segons va avançar la presidenta Von der Leyen fa uns dies, no estarà llest finalment abans de les eleccions europees del 9 de juny, cosa que significa que qualsevol conferència intergovernamental amb Ucraïna per obrir les negociacions no tindria lloc abans de l’estiu.

"Anem pel bon camí i esperem que la Comissió també treballi d’acord amb el calendari acceptat pel Consell, que consisteix a presentar l’informe i el marc de negociació al març. No veig per què és difícil", va retreure fa uns dies l’ambaixador Chentsov. "Que el marc negociador quedi per a després de les eleccions europees, tampoc ens queda tant. Ens queden dos mesos d’activitat parlamentària. No s’ha de llegir com un senyal que la UE s’ho està repensant. L’important era llançar el tret de sortida del procés", diu l’eurodiputat d’ERC, Jordi Solé, partidari de mantenir "el to" contra Rússia i el suport a Ucraïna.

Es tracta d’un procés, en tot cas, en el qual no hi haurà dreceres i que serà extremadament llarg i complicat, particularment en el cas d’un país en guerra que ha de garantir institucions estables, una economia viable i lliure de corrupció. Per exemple, Hongria i Polònia van presentar la sol·licitud d’adhesió el 1994 i no hi van entrar fins al 2004. Romania i Bulgària, el 1995, i no ho van aconseguir fins al 2007, i Croàcia, el 2003, i no hi va entrar fins al 2013. "És impossible que hi hagi dreceres, perquè no podem posar a la maquinària una peça que no encaixi amb el funcionament del motor, perquè això el griparia", explica el socialista Nacho Sánchez Amor, que descarta avenços ràpids, no només perquè el país està en guerra –Xipre va entrar a la UE amb una part del seu territori ocupat per Turquia–, sinó també perquè el treball d’adopció de legislació europea serà ingent.

Ucraïna, igual que qualsevol altre país que aspiri al club, haurà de fer reformes i adoptar el conjunt de la legislació europea (unes 110.000 pàgines de cabal comunitari) i negociar capítol per capítol, que hauran d’obrir-se i tancar-se per unanimitat. "El fet que s’hagi fet una oferta a Ucraïna no impedeix que el procediment sigui el de sempre", insisteix l’eurodiputat espanyol. Avancin més ràpid o més a poc a poc, del que no hi ha dubte és que les decisions d’Ucraïna i Moldàvia (i de Geòrgia quan es prengui), precipitades per la guerra, han obligat Europa a repensar els límits de les seves fronteres i a reobrir el debat "adormit" de l’ampliació.

"Suposa un canvi geopolític en la percepció per la UE de les fronteres que defineixen la família europea, ampliant-les de Lisboa a Luhansk", i és també "una injecció de moral per a Ucraïna, on molts ciutadans veuen la decisió com un senyal que el país no està sent abandonat. Es tracta d’un simbolisme vital", destaquen Leo Litra i Lesia Ogrizko en una anàlisi de l’European Council on Foreign Relations. Fins que Zelenski va prendre la metxa fa dos anys, el debat havia estat ensopit per la falta d’interès en les diferents capitals europees.

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Zelenski torna a l’optimisme amb la promesa d’armes per a Ucraïna

És veritat que en la cimera de Tessalònica del 2003 els líders europeus van proclamar que el futur dels països dels Balcans occidentals –Albània, Bòsnia i Hercegovina, Macedònia del Nord, Montenegro, Sèrbia i Kosovo– estava a la Unió Europea, però els conflictes interns havien portat Brussel·les i els Vint-i-set –l’últim país a entrar-hi va ser Croàcia el 2013– a aixecar el peu de l’accelerador. "No hi haurà noves adhesions si no es resolen abans els conflictes fronterers. Aquest joc de dir que en algun moment després de l’adhesió resoldrem el problema no el permetrem una segona vegada. És un problema que s’haurà de resoldre abans de l’adhesió o no hi haurà adhesió", va afirmar a principis del 2018 el llavors president de la Comissió, Jean-Claude Juncker.

Aquesta percepció ha canviat amb la guerra de Rússia. Els Vint-i-set han deixat de banda els seus recels i han obert les portes. Potser no de bat a bat, ni tots amb el mateix entusiasme. Però, sí, prou per rellançar un procés en el qual alguns països dels Balcans occidentals podrien creuar abans. Abans de recórrer aquest camí, que pot suposar passar d’un club de 27 a un de 35 països, la UE haurà d’emprendre una reforma interna per adoptar una nova arquitectura institucional.