Els familiars dels segrestats a Gaza lideren l’oposició social contra Netanyahu

Hi ha desenes de persones a Israel que fa setmanes que no dormen. Estan dia i nit mobilitzats, ideant noves maneres perquè se senti amb força la seva causa. Sacrifiquen el seu somni imaginant el lloc on dormiran els seus éssers estimats. Des del 7 d’octubre, ningú sap com dormen els 240 ciutadans israelians segrestats per Hamàs. Les seves famílies s’han convertit en les seves veus, en el recordatori al seu Govern que, tot i que la vida entre les seves fronteres hagi tornat a la normalitat, aquestes 240 persones encara no han tornat a casa. Fins que no dormin al seu propi llit, els seus familiars no callaran. Aquest dissabte han culminat una marxa de cinc dies a les portes de l’oficina del primer ministre d’Israel, Benjamin Netanyahu. El silenci del polític els obliga a parlar més alt. 

«Sembla que ningú del Govern està fent res per portar-los a casa», constata Adi, que ha vingut des del nord d’Israel per donar suport a les famílies. «¿Per què ningú parla d’això?», denuncia a aquest diari. De fons, diversos familiars dels ostatges s’adrecen al públic que els ha acompanyat en l’últim mes i mig. «Fa cinc dies que caminem sense parar i em fan mal les cames i les espatlles, i em fa mal tot, però res em fa mal com el cor, que em fa molt i molt mal», ha reconegut Orin, la mare de l’ostatge Eden Zacharia, des de l’escenari. «Fins i tot si hem de caminar fins a Gaza, caminarem fins a Gaza; on sigui que hàgim d’anar, hi anirem, no renunciarem als nostres fills», ha defensat davant unes 30.000 persones, que després s’han dirigit a Tel Aviv per reunir-se amb alguns membres del gabinet de guerra. El Govern ha cedit a la pressió i ha anunciat més tard que la reunió tindrà lloc dilluns. 

Només el 4% hi confien

Als altaveus, sona amb força una cançó. «Tornaré a casa, digues-li al món que tornaré a casa», canta Skylar Gray a ‘Coming home’. Aquestes desenes de persones, avalades per centenars més arreu del país, s’han convertit en la resistència contra un primer ministre que no en parla. «No és una qüestió política, són les vides d’aquestes persones», defensa Yael Bardi, que hi ha arribat des de Tel Aviv amb les famílies. Són 60 quilòmetres. A la mà, porta el retrat de la mare de la seva amiga, Margalit Berta Mozes. Amb 77 anys, va ser segrestada el 7 d’octubre. Tot i que va ser part de les protestes en contra de la reforma judicial, defensa que aquest moviment «no va sobre Netanyahu». Però, més enllà del retorn dels captius, Bardi, com molts altres dels presents en aquesta massiva protesta, confien que el polèmic primer ministre no arribi al final de la guerra al càrrec. 

«Ell ha d’abandonar el càrrec i hem de tenir un altre Govern; aquesta és la meva esperança i la de molts més», defensa Abraham, d’origen sefardita però de Tel Aviv. La credibilitat de Benjamin Netanyahu davant el públic israelià ha rebut un cop significatiu des del 7 d’octubre. Una nova enquesta realitzada per la Universitat Bar-Ilan ha demostrat que menys del 4% dels jueus israelians confien en el primer ministre com la font més fiable d’informació sobre la guerra contra Hamàs, que ha matat 16.000 persones a Gaza i 1.200 a Israel. En els mesos previs a l’escalada, la popularitat del líder del Likud ja estava molt erosionada per la iniciativa de la reforma judicial del seu govern. 

«Un escarabat»

Notícies relacionades

«Mai demanaré perdó per ser israelià»: la joventut del país hebreu es bolca amb els seus soldats

Centenars de famílies a Israel, en suspens per la sort dels segrestats per Hamàs: «Ai, ¿què deuen estar fent amb ells?»

A les portes de l’oficina del primer ministre, Danielle mostra el seu rebuig del gabinet de Netanyahu. «Tenim un, no sé si es pot dir, Govern, aquesta gent que estan agafant tots els diners però no fan res», afirma en un espanyol perfecte, amb accent llatinoamericà. «Sobretot el cap del govern, que pensa només a protegir-se a si mateix, en el futur i dona diners als religiosos, perquè després li donin suport a ell», denuncia aquesta jerosolimitana que s’ha unit a la fase final de la marxa. Des dels carrers, les paraules de Danielle troben el seu ressò a les principals tribunes del país. Un mes després de l’atac de Hamàs, el diari Israel Hayom, obertament pro Netanyahu, va demanar la seva dimissió en un important canvi de to en un mitjà fundat en algun moment pel líder israelià per recolzar les seves ambicions polítiques. 

«Ell vol que la guerra continuï perquè ja ha dit que es depurarien responsabilitats quan acabés, però, mentre segueixi i ell es quedi, la gent s’hi anirà acostumant», critica Danielle. Una enquesta publicada aquest dijous pel Canal 12 ha constatat el que sembla ser la caiguda definitiva de Netanyahu. Si les eleccions tinguessin lloc ara, la coalició liderada per ell s’estrellaria amb només 45 escons en comparació amb els 64 que té ara. Però ningú té clar que aquest sigui el final de Bibi. «És com un escarabat, sobreviu a tot, però espero que marxi després d’això; ningú vol que estigui aquí», constata Adi. Danielle comparteix el mateix desig i la mateixa desconfiança. «Hi ha moltes persones que el recolzaran perquè la gent no aprèn res. Ell sap parlar molt bé, però, de governar, no en sap gens», constata.