Els líders polítics de Hamàs viuen en l’exili: ¿qui busca llavors Israel a Gaza?

Així ha sigut gairebé des del principi. El Moviment de Resistència Islàmic, del qual es deriva l’acrònim Hamàs, es va fundar a Gaza durant els primers compassos de la Primera Intifada a finals del 1987, amb l’ambició d’alliberar tota la Palestina històrica i, per tant, destruir Israel. Ben aviat es va estructurar en dues branques: l’anomenat bureau polític i el braç militar al comandament de les Brigades Al Qassam. «El lideratge polític sempre ha estat fora dels Territoris Ocupats Palestins per tenir espai de maniobra», assegura la historiadora i periodista italiana Paola Caridi, autora de ‘Hamás: de la resistencia al régimen’. Tant per poder cultivar les relacions amb els països àrabs, com per buscar finançament i, sobretot, evitar que els seus líders fossin liquidats per Israel. «Han anat canviant de país en funció de les aliances i el context del moment, i sabent que no han d’interferir en els assumptes interns del país d’acollida», assegura Caridi. Una existència errant similar a la que va viure al seu dia l’OAP d’Arafat.  

El 1996 es van establir a Amman, on es van quedar fins que Jordània els va acusar de coordinar des del seu territori les activitats militars. D’allà van marxar a Damasc, on van estar una dècada fins al 2011, quan van cometre l’error estratègic d’aliar-se amb la revolta contra el règim d’Assad esperant que donés pas a una revolució islàmica. Síria els va expulsar i d’allà se’n van anar a Egipte fins que el cop militar d’Al-Sisi va acabar amb el Govern dels Germans Musulmans, el mateix moviment del qual va sorgir Hamàs. La pròxima parada va ser Turquia i finalment Qatar, la seva principal base d’operacions actualment. 

Base d’operacions a Qatar

La seva presència en el ric emirat, on els EUA tenen la seva base militar més gran de la regió, va ser inicialment recolzada per Washington, que la va veure com una oportunitat de mantenir oberts els canals de comunicació amb els radicals palestins. Perquè si bé els EUA, la UE o Israel han designat Hamàs com a «organització terrorista», el cert és que és moltes coses més. No només és part integral de la societat palestina i de la resistència armada a l’ocupació israeliana, avalada pel dret internacional. És també un partit polític, la força que governa a Gaza des del 2007 i l’organització més poderosa a les presons israelianes i els camps de refugiats de la diàspora.

A Qatar viu Haniyeh, que dirigeix el buró polític encarregat de les negociacions, siguin per a un alto el foc o per als canvis de presoners. També Khaled Meshal, un dels seus predecessors en el càrrec. La segona base més important per al lideratge polític és el Líban, on resideixen dirigents com Osama Hamdan, responsable de les relacions amb el món islàmic, o Moussa Abu Marzouk, que va encapçalar la recent visita dels islamistes a Moscou. «La presència al Líban s’explica per la protecció que els dona Hezbol·là, però també per la forta presència que Hamàs té en els camps de refugiats del país», afirma Caridi.

Líders militars a Gaza

Tot això complica la missió confessa d’Israel per acabar amb Hamàs. Tot i que per motius evidents la seva prioritat no són els polítics –generalment més pragmàtics– sinó el braç armat i les figures que exerceixen d’intermediaris entre els dos mons. Mons que es toquen el just, perquè el lideratge polític no té autoritat sobre el militar, segons diverses fonts. «Els militars funcionen de manera completament autònoma, s’han separat per motius de seguretat. Ells decideixen com i quan es fan les operacions per evitar que siguin descobertes per la intel·ligència israeliana», afirma l’experta italiana. Això explicaria per què alguns polítics de Hamàs van reaccionar amb aparent incredulitat al veure com centenars dels seus milicians trencaven el bloqueig de Gaza per colar-se al sud d’Israel.

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Zelenski torna a l’optimisme amb la promesa d’armes per a Ucraïna

El dia a dia dels paramilitars ho decideix el Consell General Militar, liderat, segons la creença generalitzada, per Mohamed Deif, considerat també l’arquitecte de l’atac massiu del 7 d’octubre. Deif és una ombra i un mite entre molts palestins. No hi ha fotos seves en públic i rarament parla. «Aquest és el dia de la batalla més gran per acabar amb l’última ocupació de la terra», va dir Deif en un àudio aquell dia fatídic. Com a lloctinent tindria Marwan Issa, tot i que l’estructura de les Brigades Al Qassam és en gran manera un misteri. 

Tan importants com aquests dos per a Israel és Yahya Sinwar, considerat el líder de Hamàs a Gaza. Després de molts anys a les presons israelianes va ser alliberat el 2011 a canvi Gilad Shalit, un paquet en el qual van entrar més d’un miler de presos palestins, no només militants i no només de Hamàs. «Sinwar ha guanyat molt poder a Gaza en l’última dècada i ara exerceix com a intermediari entre la branca política i la militar, de la qual procedeix», assegura Caridi. De moment, Israel no ha aconseguit acabar amb cap dels principals trofeus de la seva operació a Gaza, tot i que sí que ha matat quadres intermedis de la branca militar, com els responsables de les operacions aèries i navals o el de la divisió de coets antitancs, segons han dit els seus portaveus militars.