Entendre-hi més
‘Aquellos hombres grises’: el batalló d’oficinistes i cambrers assassins de jueus
Un documental de Netflix repassa la desconeguda història del grup policial que, format per alemanys de mitjana edat i amb poca vinculació als nazis, es va convertir en un dels que més afusellaments van portar a terme durant la Segona Guerra Mundial
La imatge mental que la majoria de gent té de l’Holocaust, del mètode per portar-lo a terme, són els grans forns crematoris dels camps de concentració. No obstant, hi ha una part important dels prop de sis milions de jueus que van morir en mans dels nazis, al voltant d’un 25%, que ho van fer afusellats. I moltes d’aquestes prop de dues milions de persones van ser exterminades en uns mesos concrets –entre el març del 1942 i el febrer del 1943– i en una zona determinada: Polònia i, en menor mesura, altres països d’Europa de l’Est.
El documental ‘Aquellos hombres grises’, que s’ha estrenat aquests dies a Netflix, aborda aquest episodi no tan conegut de la Segona Guerra Mundial des del punt de vista dels botxins. Aquesta «guerra llampec» –així qualifica la matança de jueus en aquell període l’autor del llibre en el qual es basa el documental, Christopher Browning– no la van portar a terme tropes d’elit de la Wehrmacht, sinó gent corrent de la ciutat d’Hamburg. Conductors de camió, cambrers, obrers de la construcció, oficinistes i mariners, reclutats per a la reserva policial, es van convertir en «assassins professionals». Amb la particularitat, a més, que no simpatitzaven especialment amb el nazisme, sinó que molts d’ells «tenien un historial socialdemòcrata» abans de l’arribada de Hitler al poder.
¿Com aquests treballadors de mitjana edat van acabar enrolats en la policia del Reich que va portar a terme els principals afusellaments de jueus de la guerra? És la pregunta que mira de respondre el documental. Amb la circumstància agreujant que, i això constitueix la principal novetat de la cinta, tots sabien que si declinaven participar en les matances no els hauria passat res. «Els enviaven a netejar latrines, els deien gallines o covards, però no hi ha cap cas en el qual, després de rebutjar integrar-se en un escamot d’execució, la vida d’un subordinat corregués perill», afirma el documental.
El Batalló de Reserva Policial 101, dirigit pel comandant Wilhelm Trapp –tan normal i corrent com els seus homes, fins al punt que tenia llàgrimes als ulls quan va comunicar als seus subordinats que la seva missió consistia a afusellar en massa jueus–, va tenir opció de «fer un pas endavant» per deslliurar-se del seu destí. Però aquell 13 de juliol del 1942 només una dotzena dels més de 500 policies reclutats ho van fer. El documental, especialment interessant com a exploració de les reaccions humanes en circumstàncies extremes, conclou que la majoria van complir la comesa d’assassinar en poques hores 1.500 jueus de la localitat polonesa de Józefów per solidaritat amb els seus companys i pel «fort impuls de no separar-se del grup».
‘Acollonit’ i ‘ninot’
«De cap manera es va donar el cas que aquells que no volien o no podien portar a terme l’execució d’éssers humans amb les seves pròpies mans no poguessin defugir aquesta tasca. No es duia cap control. Em van ploure comentaris com ‘acollonit’ o ‘ninot’ per expressar la seva indignació, però no vaig patir cap conseqüència pel meu comportament», va explicar, durant la investigació que es va portar a terme dues dècades després de la guerra, un dels membres del batalló que es va negar a disparar a jueus. Molt pocs dels participants en aquells episodis van afrontar conseqüències penals després de la derrota nazi.
Notícies relacionadesLa sensació generalitzada de «vergonya i horror» de la primera nit va canviar en poc temps. Almenys per a una part dels executors. El documental identifica tres comportaments diferents a mesura que els afusellaments se succeïen. «Un grup havia après a disfrutar de matar altres éssers humans: tornaven dels afusellaments i menjaven, i feien broma sobre el tema. Hi havia un grup passiu, que actuava quan l’hi deien. I un altre d’objectors, com el tinent Heinz Bumann, que va demanar el trasllat a Hamburg al cap de poques setmanes», afirma Browning.
Assassins circumstancials
La cinta compta amb l’impagable testimoni de Benjamin Ferencz, un dels fiscals dels judicis de Nuremberg, que va morir l’abril d’aquest any, als 103 anys. «Aquestes persones mai haurien sigut assassins si no hagués sigut per la guerra», va dir durant aquest procés, i aquesta idea recorre també la seva lúcida participació en ‘Aquellos hombres grises’: que qualsevol, en determinades circumstàncies, pot cometre atrocitats de les quals no es creuria capaç. Els nazis van crear al voltant de 130 batallons policials durant la guerra; de tots, el d’Hamburg, compost per pares de família amb feines anodines, va ser el quart amb més nombre d’assassinats.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
