El paper dels Estats Units en la caiguda de Salvador Allende: l’altre 11 de setembre

«La dreta vol fer desaparèixer tota aquesta història i donar la culpa totalment a (Salvador) Allende quan no va ser ell qui va matar gent. Va ser Pinochet amb l’ajuda dels Estats Units durant els primers anys». Peter Kornbluh és l’autor de Pinochet desclasificado: Los archivos secretos de Estados Unidos sobre Chile, una investigació concloent sobre la responsabilitat de l’Administració de Richard Nixon en l’enderrocament del Govern de la Unitat Popular (UP). «Washington ha exercit un paper fonamental en el traumàtic passat», assenyala en la introducció del seu llibre, titulada ‘El otro 9/11’. I per això recorda que, durant tres dècades, abans que dos avions envestissin les Torres Bessones de Manhattan, aquell dia de setembre remetia als Hawker Hunter a reacció i les bombes que van impactar contra el palau de La Moneda com a «preludi» de la dictadura.

Kornbluh és una autoritat en la matèria i per això el Govern del president Gabriel Boric el va convidar fa unes dies a la cerimònia en què es va llançar el Pla de Recerca de Veritat i Justícia. A Santiago no va fer més que reiterar un aspecte medul·lar del seu llibre: l’intent de soscavar l’experiència de la UP es posa en marxa quan s’acosten les eleccions del 4 de setembre de 1970.

Un altre historiador, Alfredo Sepúlveda, puntualitza a La Unidad Popular. Los mil días de Salvador Allende y la vía chilena al socialismo que el president nord-americà va desencadenar la maquinària conspiradora encara que, dos mesos abans, els informes que havia demanat als departaments d’Estat i Defensa, així com a la CIA, reunits en el National Security Study Memorandum 97, treien la conclusió que una eventual victòria de l’esquerra a les urnes «no representava una amenaça per als interessos dels Estats Units al país, ni que l’equilibri militar global seria alterat». No obstant, Nixon i el seu principal assessor, Henry Kissinger, «van reaccionar com si Xile fos una amenaça greu». El cap de la Casa Blanca va ser des d’aquell moment taxatiu. S’havia de fer «cridar» l’economia xilena. Allende, diu Sepúlveda, havia passat «de ser una amenaça a un enemic».

El primer intent de cop

L’intent de cop d’Estat de setembre i octubre de 1970, que va incloure l’assassinat del cap de l’Exèrcit, el general René Schneider, portaveu de la neutralitat militar en les eleccions, va ser, remarca Sepúlveda, «insuflat per Washington i la CIA, tot i que els xilens que hi van participar no van ser robots, sinó operadors decidits». S’havia intentat impedir l’assumpció de Allende. La lògica de la Guerra Freda era implacable, fins i tot quan hi havia altres alternatives polítiques. Els diplomàtics de carrera estaven en contra de desestabilitzar Xile. «Però Nixon no els va fer cas».

El 14 de setembre aterra a Washington Agustín Edwards Eastman, un dels homes més rics de Xile i l’amo del diari El Mercurio, que «havia jugat un rol importantíssim» en la campanya opositora a Allende i en la recepció de fons per a la «campanya per perjudicar» que provenien dels EUA. Quatre dies després, Edwards va participar en una reunió amb la cúpula de la CIA «en què es va discutir una sortida militar al problema: la possibilitat d’un cop d’Estat». El nou president no havia pres possessió del càrrec i la seva sort ja estava decidida. Una comunicació de Kissinger a Nixon assenyala una sèrie d’operacions encobertes de la CIA: contactes amb militars, diners per als partits polítics, una operació de propaganda pròpia.

Ja el 21 de març de 1972, The Washington Post va donar a conèixer una part d’aquestes accions. La informació provenia de documents secrets de la International Telephone and Telegraph (ITT), la companyia que tenia el 70% de la propietat de la telefonia xilena.

L’obstinació de Nixon i Kissinger no va ser aliena al desenllaç. Va venir el cop i, amb els anys, les relacions entre Pinochet i Washington van travessar turbulències. El temps va jugar el seu paper. La desclassificació de papers secrets ordenada durant els governs de Bill Clinton i Barack Obama va donar noves evidències. Els cables de l’ambaixada a Santiago mostren fins a quin punt els EUA seguien en temps real el pols de la conjura que va acabar amb els dies d’Allende. «Encara té esperances que postergar una decisió eviti el conflicte», es reporta a Washington des de Santiago, el mateix 11 de setembre. La fúria ja s’havia desencadenat i, s’infereix, al Despatx Oval arribaven altres informacions que no eren necessàriament diplomàtiques.

Punts foscos

«Nosaltres encara no coneixem el que el president Richard Nixon va veure al seu escriptori el matí del cop militar i com se li va informar que el cop militar s’havia produït», va afirmar fa un mes el veterà l’ambaixador xilè a Washington, Juan Gabriel Valdés. Encara s’ha de posar llum sobre els fragments ratllats en negre dels textos desclassificats. «Volem veure-ho i poder-ho llegir per saber exactament què va passar».

Notícies relacionades

Carles III tornarà a l’activitat dimarts després dels rumors sobre la seva salut

Ús polític de la justícia a la UE

El 1974, amb la dictadura consolidada, Kissinger es lamenta davant Nixon per les crítiques de part de la premsa nord-americana als fets ocorreguts a Xile. Segons el seu criteri, haurien «de celebrar» la «caiguda d’un Govern procomunista» i no lamentar-se. El president respon: «Bé, nosaltres no ho vam fer, no revelarem el nostre paper en aquest assumpte». El seu conseller afegeix: «Els vam ajudar a fer-ho creant unes condicions que ho possibilitessin».

I aquestes «condicions», insisteix Kornbluh, havien sigut definides l’octubre de 1970, amb la sang encara fresca del general Schneider. Kissinger tenia llavors una indissimulable inquietud, manifestada al president una vegada i una altra: «Que es consolidi» el Govern d’esquerres i que «el model del seu èxit es difongui arreu del món». Amb els anys es va fer públic el memoràndum d’aquesta reunió del Consell de Seguretat Nacional. Kornbluh descobreix més tard notes annexes preses pel cap de la CIA, Richard Helms. Anota el que Nixon diu: «Si podem enderrocar Allende, serà millor que ho fem».