Vicenç Fisas: «Rússia és un país de segon ordre en relació amb la Xina»

Un dels seus últims llibres és ‘Hegemonías, bloques y potencias en el siglo XXI. El orden mundial tras la guerra de Ucrania’. ¿De quin ordre mundial estem parlant?

 L’ordre mundial ara està en fase de revisió. Hi ha una alteració del que van ser fins fa una dècada les potències hegemòniques. Amb la irrupció de la Xina, tot s’ha alterat. I més recentment, amb la guerra d’Ucraïna, hi ha un posicionament de potències intermèdies que volen tenir un paper més destacat a escala internacional. Els Estats Units encara són la potència principal, però la Xina és la segona potència a tots els nivells i ja té prou capacitat tecnològica per fer la competència a les potències industrials del passat recent. La guerra el que ha fet és accelerar aquest procés de transformació d’aliances i hegemonies.

–I aquest nou ordre mundial, ¿recorda la Guerra Freda?

–Sí. De fet, alguns analistes ja parlen d’una segona Guerra Freda. Guerra Freda 2.0. Estem realment en una situació semblant. El que passa és que hi ha components diferenciats. Abans eren els Estats Units ‘versus’ la Unió Soviètica. Ara hi ha més actors en l’escena. Hi ha evidentment la Xina i hi ha la regió de l’Àsia-Pacífic, que està agafant molta força. Europa continuarà tenint un pes enorme per a la Xina. O sigui que no descuidarà ni menysprearà aquest potencial, però fins i tot els Estats Units estan fent una aliança amb el Japó i Austràlia i estan batallant perquè l’Índia s’afegeixi a aquest projecte de fer un contrapès sobre el poder de la Xina.

–Com diu un altre dels seus llibres, ¿la Xina sedueix?

La Xina s’ha fet un espai molt potent amb un discurs que tots guanyarem, un ‘win-win’, aplicat a l’economia. Això també ho està rendibilitzant a escala política. I es veu en les votacions de l’Assemblea General de les Nacions Unides perquè les resolucions presentades per la Xina i també per Rússia, que normalment coincideixen, tenen el suport de més d’un terç dels països del món. I en alguns temes, ja en tenen la meitat. O sigui que això és un canvi bastant important en les relacions internacionals.

– En la guerra d’Ucraïna,  ¿el seu paper és determinant?

–Primer, diria que la llàstima és que no hi hagués tingut un paper al principi perquè tenia possibilitats de frenar totalment la guerra des del primer dia. Xi Jinping ha dit que el seu principal amic és Putin. Però és una relació asimètrica. La Xina té un potencial molt superior al de Rússia, que és una potència intermèdia. Si a Rússia li treus els recursos energètics i el potencial militar no té res més. És un país de tercera categoria. No té tecnologia per vendre. No trobes productes russos als supermercats ni en les indústries més competents. En canvi, la Xina sí que ara ja té aquest potencial i, per tant, tot i que s’aprofiti del petroli i del gas de Rússia en aquests moments, Rússia no deixa de ser un país de segon ordre en relació amb la Xina. Per tant, és una pena que la Xina no hagués actuat des del principi. Fa dos mesos va fer la seva proposta de pau de 12 punts i les últimes notícies en els fòrums internacionals del fet que la Xina ha participat i ha establert contactes se'n dedueix que està a favor que hi hagi una fórmula de pau per territoris. És a dir, que Rússia conservi la sobirania d’una part d’Ucraïna.

–¿Vostè veu viable aquesta solució de pau per territoris?

–En el dia d’avui, no hi ha cap altra alternativa. No és una bona solució perquè a més Ucraïna i els seus països aliats, l’OTAN, no ho admeten. Han dit molt clarament que volen tornar a conquerir tot el territori. Llavors com que dues parts volen guanyar la guerra, fa molt difícil avui dia parlar d’una negociació factible. Serà difícil, però tot i així s’ha de donar espais a les diplomàcies de pau.

–¿I per què creu que fins ara no hi ha hagut cap intent seriós d’obrir una negociació?

–La Xina no s’ha decidit perquè l’aliança amb Rússia era molt forta i volia esperar a veure com anaven els esdeveniments. Per desgràcia la Unió Europea ha tancat l’aixeta de la diplomàcia de pau des del primer moment. Això ha sigut un error majúscul perquè les diplomàcies, tant nacionals com d’organismes regionals o organismes internacionals, tenen l’obligació de tenir sempre una porta oberta. I s’han tancat massa portes o gairebé totes. Llavors, això és el que ha provocat aquesta falta de sensibilitat per negociar seriosament. Totes les parts pensen que poden guanyar o almenys Rússia pensa que pot mantenir la situació actual més o menys.

–Les dues parts diuen que volen guanyar. ¿Però vostè creu que aquesta guerra la pot guanyar o perdre algú?

–Vagin com vagin les coses, aquesta guerra no la guanyarà ningú. Tothom acabarà perdent. Abans de la guerra, un mes abans, quan les tropes russes eren a la frontera però no havien entrat a Ucraïna era el moment de fer propostes i hi va haver propostes molt interessants que haurien pogut evitar la guerra, però no se’n va fer cas. Ara estem en una situació de gran complexitat pel que fa a la resolució de conflictes. Estem en un impàs en què fins i tot el secretari general de l’ONU ha dit que avui dia no és possible una negociació. No es donen les condicions perquè tothom vol guanyar posicions.  Per tant, el que passarà segurament és que tindrem bastants mesos de conflicte armat. En funció de com vagin les coses o si una de les parts veu que no hi ha solució o veu que el cost és massa alt en vides humanes o el cost econòmic, potser s’avé a negociar alguna cosa.

–¿Vostè creu que en aquest conflicte s’hi ha imposat una lògica absolutament militarista des del primer moment?

 Sí, a partir del segon mes, quan es van trencar les primeres negociacions que hi va haver. Llavors hi havia certes possibilitats de poder avançar perquè Ucraïna estava d’acord amb no entrar a l’OTAN. Ho va posar sobre la taula a canvi de garanties de seguretat.  Llavors es podria buscar una fórmula perquè Ucraïna tingués aquestes garanties sense entrar a l’OTAN, que de fet és una de les causes principals de l’inici del conflicte.  Des dels països de l’OTAN i la Unió Europea ben aviat es va optar per militaritzar el conflicte, i donar un suport incondicional a Ucraïna.

 

–¿Aquest suport va ser un error?

–L’error és que les dues parts han pensat en una lògica de suma zero o que tots volen guanyar. I, per tant, l’altre haurà de perdre. Aquesta lògica és perversa i és el que ha produït la militarització d’Europa. Són decisions irreversibles que tindran conseqüències a mitjà i a llarg termini. Ja estem incrementant la despesa militar. I això beneficia molt les indústries d’armes però també afecta el pensament militar i les polítiques de defensa i seguretat, que s’han oblidat completament dels principis que abans dominaven, que eren la base de l’OSCE. Les idees de la seguretat compartida que teníem des dels anys 80 i que s’havien anat treballant lentament ara s’han esfumat del tot. Per tant, hi ha un escenari de futur molt complicat perquè serà molt difícil en una era post-Putin fer possible que Rússia formi part d’un sistema de seguretat continental.

–En això hi tindrà molta responsabilitat la Unió Europea, ¿oi?

–També. O sigui, no tota la responsabilitat és de Rússia. Rússia té tota la responsabilitat de la guerra perquè és qui la va iniciar, però les arrels són antigues, venen de quan es va enfonsar la Unió Soviètica. Rússia va entrar en un declivi econòmic amb una crisi molt greu. I llavors era el moment d’ajudar per fer aquesta seguretat compartida a Europa. Però es va fer el contrari, es va encoratjar l’expansió de l’OTAN a l’est. I això és el que Rússia sempre havia demanat que no passés.  Hauria sigut més interessant que les ex repúbliques soviètiques frontereres amb Rússia fossin més desmilitaritzades, no hi hagués l’OTAN, no hi hagués bases estrangeres. Això hauria provocat una percepció de seguretat molt més destacada

–¿I Europa s’equivoca al continuar armant Ucraïna?

–S’equivoca tancant les portes de la diplomàcia. Jo no estic en contra que s’ajudi Ucraïna en l’aspecte militar, però això no ha de ser incompatible amb una activitat frenètica a escala diplomàtica per buscar sortides a aquesta guerra. Però no està passant. Hi ha un factor de cansament que sortirà un dia o un altre. No sé si d’aquí a uns mesos o d’aquí a un any, però la quantitat d’ajuda militar que s’està donant tindrà un límit.  Als Estats Units ja hi ha veus que diuen que això no pot continuar gaire temps.

–¿Per què després d’un any i mig de guerra tan brutal, l’opinió pública assisteix passiva a aquest conflicte?

–Les enquestes diuen que hi ha un suport a reforçar militarment Ucraïna. I per tant, la gent entén que hi hagi aquesta guerra i està a favor d’una de les parts. Això no és igual a tots els països. Hi ha diferències notables, però majorment aquesta és l’actitud pel que fa a l’opinió pública, però aquesta opinió pública pot canviar de criteri a mesura que passi el temps i la cosa no se solucioni. Però el cert és que l’opinió pública té una capacitat molt escassa de pressió perquè es canviïn les coordenades d’enfocament de manera que es prioritzi la negociació.

Notícies relacionades

La deessa invisible

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

–I si algú té un botó per aturar aquesta guerra i iniciar una negociació, ¿qui és?

–La Xina. Si Xi Jinping truca a Putin i li diu: ‘Això s’ha acabat, has de declarar l’alto el foc i començar a negociar i potser has de cedir part del que has conquerit’, si ho diu en aquests termes, segur que comença una negociació seriosa.