L’autonomia estratègica de la UE en tres fronts

Les crides a una autonomia més destacada en seguretat i defensa fa dècades que estan sobre la taula, però la primera vegada que es va recollir el concepte en un document va ser a finals del 2013. Tot i així, no va ser fins que Donald Trump va arribar a la Casa Blanca, amb la seva política de l’’America first i les seves contínues arengues als països europeus per augmentar la despesa en Defensa que la idea d’impulsar més sobirania i independència va començar a germinar amb més força.

Malgrat les reticències dels països més atlantistes del bloc, que veuen en l’Aliança Atlàntica la pedra angular de la defensa, la idea es va acabar concretant a finals de novembre en la ’brúixola estratègica’, el pla europeu de seguretat i de defensa per als 10 anys vinents dissenyat per l’equip de Borrell, que inclou la creació d’una força europea de 5.000 soldats, més exercicis periòdics per reforçar l’assistència mútua en cas d’agressió i més incentius per fomentar les inversions en projectes de compra conjunts.

La guerra de Rússia a Ucraïna també ha portat els Vint-i-set a comprometre’s a augmentar la despesa en Defensa i a prémer l’accelerador en plans com les compres conjuntes de munició, claus per continuar enviant a Ucraïna els projectils que necessita. Per exemple, 24 països, inclosa Espanya, han firmat un projecte de col·laboració a set anys coordinat per l’Agència Europea de Defensa per accelerar la compra de munició. No obstant, l’OTAN és i continuarà sent la pedra angular de la defensa col·lectiva.

Notícies relacionades

La UE, feble davant el narco

El Consell d’Europa aprova el primer tractat sobre IA

Fins que Rússia va envair Ucraïna el 24 de febrer del 2022 la necessitat de reduir la dependència energètica i impulsar una autonomia més gran respecte a tercers països no es veia realment com una urgència. Els Vint-i-set s’havien compromès a accelerar el desplegament de les energies renovables i reduir el consum de combustibles fòssils per complir l’objectiu d’arribar a la neutralitat climàtica el 2050, però la pressió era mínima i no hi havia gaire objeccions a continuar comprant gas i petroli a un soci com Vladímir Putin. Amb la invasió i el xoc posterior als mercats internacionals de l’energia, que van disparar els preus del gas –i de l’electricitat– a nivells estratosfèrics, els governs han premut l’accelerador per guanyar autonomia també en aquest terreny o almenys diversificar les fonts de subministrament per independitzar-se del gas i petroli rus.

No va ser la guerra de Rússia que va obligar a replantejar-se el proveïment a les cadenes de subministrament i el futur de la indústria europea, sinó la pandèmia de covid i lleis com la inflation reduction act (IRA) aprovada per Joe Biden, que preveu 369.000 milions en ajudes al desenvolupament de tecnologies netes als Estats Units. De sobte, els governs europeus es van adonar que la falta de subministraments i de matèries primeres indispensables obligaven a tancar cadenes de producció senceres i que la possibilitat que indústries punteres travessessin el bassal i optessin per desenvolupar-se a l’altre costat de l’Atlàntic era molt real. El resultat han sigut sengles propostes per desenvolupar l’autonomia estratègica europea també en aquest terreny amb l’objectiu que la UE sigui capaç d’extreure al Vell Continent el 10% de les matèries primeres que es consumeixin el 2030 i que «almenys el 40% de les tecnologies netes que es facin servir cap al 2030 siguin de fabricació pròpia».