Marc Marginedas, reporter de guerra: «No soc un ‘superman’; per mi el segrest tenia sentit»

¿Tornar a Síria era una necessitat?

Vaig sentir una cosa similar al que experimenta el supervivent d’un camp de concentració alemany. Però no ha sigut una teràpia –la vaig seguir durant un any en privat–, sinó una manera de mostrar al públic una història que ni de bon tros està acabada.

Vuit anys després del seu alliberament, ¿ha guanyat la memòria o l’oblit?

Els traumes existeixen, però per mi el segrest tenia un sentit: la guerra de Síria va ser un aperitiu salvatge de la d’Ucraïna –un equivalent al que va fer l’Exèrcit alemany a Europa oriental– i era important revelar el patiment dels civils. Una vegada allà, vaig observar que la insurgència que ens rebia amb els braços oberts es transformava en una cosa monstruosa. Els sis mesos de captiveri em van ajudar a entendre-ho.

¿Es pot pensar a l’infern?

Ser alhora informador i protagonista em va permetre veure coses que mai hauria vist.

Sorprèn la seva capacitat per prendre distància.

No soc cap ‘superman’. Sé el que és l’estrès posttraumàtic. El vaig patir a Algèria, el meu primer destí com a corresponsal, i vaig saber controlar-lo en les següents guerres –Txetxènia, Iraq, Afganistan– imaginant que era una espècie de càmera i que el que tenia davant no era la meva realitat. Però en el segon viatge a Síria això ja no em va servir. Vaig cometre l’error de sortir del país, on vaig veure com havien bombardejat escoles amb fòsfor, i vaig agafar un vol directe a Barcelona. No vaig aconseguir trobar la casa d’una amiga que viu al Raval a la qual havia anat milers de vegades. Estava totalment desorientat.

El segrest era un salt de pantalla. «Et matarem», li van deixar clar.

El segrest va tenir fases. A l’hospital d’Alep, on vaig estar un mes, hi havia unes mantes al terra i una ampolla d’aigua, i em vaig dir: «Això és el que tinc per ser feliç». Crec que la felicitat és una decisió personal. Tenir un grau d’acceptació t’ajuda a no desesperar. Jo em considero una persona creient i, donant voltes a la cel·la, vaig resar fins dir prou. El Parenostre, la fātiḥa [la primera sura de l’Alcorà]... Vaig arribar a un estat en el qual vaig sentir que el que hi havia al meu voltant no em podia afectar.

El volum de la crueltat va augmentar –tortures, simulacres d’ofegament, privació d’aliments– i vostè se sentia «en harmonia amb el món».

Jo havia fet les paus amb la idea de morir. No soc un kamikaze. M’encanta la vida, fer submarinisme, ballar. Però, com Neus Català va veure sentit al seu tancament a Ravensbrück, jo lluitava per alguna cosa.

No esmenta la por.

No pertoca. Quan em van alliberar, em van deixar tirat en un camp a prop de la frontera amb Turquia, controlat per Estat Islàmic. Era de nit, feia fred, només portava posada una granota. Podien tornar a capturar-me i, si m’acostava a Turquia, em podien disparar. Es va imposar l’instint de supervivència.

Deu reconèixer que és una cosa excepcional.

Vaig ser una persona que no ho va passar bé a l’escola. La meva infància no va ser fàcil. No vaig ser feliç. Segurament allò em va endurir. I durant el captiveri em va ajudar el fet de ser espanyol: no era el primer a qui colpejaven. «Hu’andalusi», deien, perquè ells estaven en el deliri d’al-Àndalus. En situacions com aquesta hi ha motius per donar gràcies al cel: quan et donen més menjar, quan tens una bona conversa amb un company.

El temps s’ha de dilatar. 

Intentes acostar-te a aquells amb qui t’avens. A Pierre [Torres], als espanyols, adorava Steven Sotloff, John Cantlie –encara no sabem on és–, James Foley. Al principi les condicions van ser més laxes i fins i tot vam jugar als escacs i al Risk. Allò es va acabar quan els ‘Beatles’ [tres dels gihadistes eren britànics] van assumir el comandament i tot es va convertir en un martiri.

¿Va entendre en algun moment la lògica dels botxins?

Els ‘Beatles’ eren personatges amb greus problemes de personalitat. Abdel Bari, raper, ara detingut a Espanya, encaixava més en el perfil violent. Però Mohamed Emwazi [autor d’execucions filmades] no ho era quan va viure a la Gran Bretanya. I Alexanda Kotey era un lladregot. Imagino que per a un musulmà que es pot haver sentit marginat, tenir 20 captius occidentals a les seves mans els devia empoderar.

Emwazi va ser abatut per un dron el 2015, Najim Laachraui es va immolar a Bèlgica i dos són a la presó. ¿Se sent reparat?

Hi ha hagut una justícia molt parcial. Els perpetradors han tingut el seu càstig, però ¿com és possible que una insurgència que volia democràcia es convertís en aquest monstre? Un imam a qui entrevisto al documental diu una cosa molt interessant: «No sabem d’on va venir aquest grup, ni on va anar». 

¿Per això va demanar Moscou com a següent destí? ¿Per buscar la resposta?

Exactament. I ja no puc dir res més.

Mentrestant, es va celebrar el judici a Washington. Va tornar a veure dos dels capturadors.

D’El Shafee Elsheikh [a qui anomenàvem John] em van impactar les seves ganes de desafiar-me. No hi havia en ell ni un gram de penediment. El judici era el seu últim moment d’atenció mediàtica abans de ser oblidat. Alexanda Kotey [Ringo] es va declarar culpable i als 15 anys de condemna podrà ser traslladat a la Gran Bretanya.

Javier Espinosa, company de segrest, va voler fer un vis-a-vis. ¿Està en els seus plans?

Respecto la seva decisió, com respecto que Diane Foley, la mare de James Foley, aspiri a aconseguir empatia i penediment per part de Ringo, però a mi no m’interessen. M’interessa el perquè dels segrestos de periodistes i cooperants. Continuar fent periodisme.

Notícies relacionades

Fugit d’Espanya el narco que amenaça Amàlia d’Orange

Els colons israelians sembren el terror a Cisjordània

¿Res li posa fre?

No concebo la meva vida sense això. Em nego a fer-me insensible. Si no ets capaç d’indignar-te davant el patiment aliè, malament anem.