Pol Morillas: «Rússia és una potència disruptiva i la Xina la veu com un perill»

–En la seva anàlisi es refereixen als impactes d’una «permacrisis». ¿Què vol dir?

–És una sensació i una realitat que les crisis s’encadenen. Les crisis generalment internacionals tenen uns factors estructurals al darrere. Tenen un element disruptiu, una espurna (en el cas d’un conflicte bèl·lic que la fa esclatar), tenen un desenvolupament i després queda el món després de la crisi. Les crisis s’encadenen en el temps, són recurrents, afecten elements molt interconnectats i no es poden aïllar els uns dels altres. Si es mira la guerra d’Ucraïna i la crisi alimentària, el vincle és evident. Si es mira el canvi climàtic i la crisi de la covid, també hi ha un vincle evident de connexió per la degradació dels ecosistemes en què vivim. Aquesta concatenació de crisis que es van succeint i no aconseguim resoldre de manera estructural crea la sensació que vivim instal·lats en la crisi i que la crisi és allò normal, no l’extraordinari. Això genera una sensació d’ansietat molt forta i que el món està fatal.

–¿I el món no està fatal?

–El món està fatal, sí. Però si mirem paràmetres i mesures tangibles estem molt millor que fa un segle. En tots els àmbits: en esperança de vida, mortalitat infantil, en sortida de la pobresa de bona part de la població al món. Els paràmetres globals són millors. Però això és la visió macro. Quan es mira la realitat del dia a dia o la visió més micro, es veu que les desigualtats creixen, les seguretats es veuen en dubte, els preus pugen, la possibilitat d’escalada bèl·lica augmenta. En el moment immediat la situació és preocupant en molts àmbits. Preocupa la visió a llarg termini. Al davant tenim un perill imminent que cada vegada es manifesta amb més claredat i hi ha més consens científic: els riscos del canvi climàtic, però els marcs actuals no donen resposta a aquesta necessitat imperiosa d’actuar. O donen una resposta molt lenta.

–Esmenta el canvi climàtic. ¿S’està sacrificant una visió de futur pel curt termini, amb rebaixa d’objectius, o la tornada al carbó o la rehabilitació de l’energia nuclear?

–Estem davant les contradiccions de les transicions. –Efectivament, la transició ecològica i energètica fixa uns passos per arribar a una situació de neutralitat d’emissions. Hi ha consens sobre això, no sobre la velocitat a la qual s’ha d’arribar. I en aquesta voluntat estratègica d’avançar cap allà s’hi interposa un factor més urgent: un hivern sense calefacció i una capacitat de les indústries de continuar operant amb energia. ¿Amb quina energia? Les renovables no les tenim. Doncs anem a les que tenim. L’elecció alemanya del gas rus va ser una elecció econòmica i industrial. Es triava aquest perquè era barat i això permetia més competitivitat entre les empreses alemanyes. Exportaven més i a més bon preu. Era una estratègia econòmica. Políticament i geoestratègicament nefasta, però hi havia una raó econòmica. ¿Ara què passa? En el moment en què aquesta energia es talla i no tens accés a les renovables, vas a buscar el que tens: tornes a posar centrals de carbó perquè necessites l’energia. Rússia sabia, quan va començar la guerra, que Europa està en transició, però no ha transicionat encara i ara té més capacitat d’incidència sobre la UE.

–I mentre Europa pateix sembla que Rússia aguanta bastant bé les sancions...

–A curt termini les sancions han tingut un efecte. Han sigut negatives per a l’economia i Rússia ha intentat limitar-ne els efectes. Però no aconsegueixen canviar el rumb. Les sancions són un mecanisme coercitiu però difícilment canvien la posició d’un actor. Perquè aquest és resilient i perquè hi ha altres actors internacions disposats a suplir els efectes d’aquestes sancions. L’exportació de petroli rus a països com l’Índia i la Xina ha condicionat la capacitat que les sancions internacions tinguin un efecte clar. I com que el món està interconnectat, no podem preveure que aquestes sancions siguin la solució. La solució és molt més complexa. És geopolítica, és de posicionament dels Estats en l’ordre internacional, és de revisió de l’ordre internacional. Va molt més enllà.

–¿Com ha sacsejat Ucraïna aquest ordre internacional?

–Quan mirem enrere, veiem que també és una guerra sobre l’estat de l’ordre internacional. No és una guerra internacional, sinó sobre l’estat de l’ordre internacional. ¿Què vol dir? És una guerra que ocorre en un moment en què diferents potències internacionals tenen concepcions molt diferents sobre aquest ordre internacional. Els EUA i Europa, l’eix transatlàntic, volen mantenir el sistema internacional com fins ara, amb el seu protagonisme, i es reforcen internament, com hem vist amb l’OTAN. Altres potències volen revisar-lo, tot i que no de la mateixa manera. Una potència com Rússia és clarament revisionista i violenta i vulnera els principals vectors d’aquest ordre. La Xina ho vol canviar. No vol aquest predomini d’Occident, sinó que vol la seva quota de poder, però també es beneficia de les cadenes globals de valors, de l’ordre econòmic establert, de la seva preponderància, del seu creixement. Per tant, no vol trencar l’ordre. El vol alterar a favor seu. I després hi ha altres potències que en un món molt multipolar volen tenir alguna cosa a dir i fer valer els seus interessos nacionals: Turquia, el Brasil, el Japó i la Unió Europea.

–Hi ha gent que no parla d’un nou ordre internacional, sinó d’una tornada a la guerra freda.

–No estic d’acord en el terme. Es pot debatre fins a quin punt s’està gestant aquesta nova guerra freda entre la Xina i els EUA, perquè cada vegada aquests dos països s’estan desacoblant més. Però no crec que aquest desacoblament arribi al dels temps dels EUA i l’ex Unió Soviètica. Eren dues potències internacionals que vivien d’esquena, amb la seva esfera d’influències. Aquest no és el cas. El nivell d’interdependència entre els EUA i la Xina és molt alt encara.  El context ha canviat moltíssim. La tecnologia uneix, el canvi climàtic uneix i necessitaràs trobar nivells d’interdependència que no porten al desacoblament absolut.

–-¿Rússia deixarà de ser un pària internacional?

–Com que no té el suport tan explícit que esperava de la Xina, es queda més aïllada, efectivament. Perquè és una potència disruptiva.  Que trenca l’ordre i el trenca violentament, i la Xina la veu com un perill per als seus propis interessos. Rússia i la Xina coincideixen en la necessitat de canviar l’ordre internacional, però una cosa és convergir en aquest pensament i una altra és alterar l’ordre internacional d’una manera de la qual en puguis sortir perjudicat. Rússia ha anat més enllà i això s’ha traduït que aquella aliança estratègica ha tingut un límit, i és que la Xina no s’ha posicionat clarament a favor de Rússia en la guerra ni s’hi ha involucrat.

–Però, tot i així, ¿creu que el paper de la Xina pot ser determinant?

–Segur. Primer perquè, en la narrativa del Kremlin, Occident forma part de la guerra. Sabem que no és així. L’OTAN mai ha volgut involucrar-se en la guerra. Ni les potències occidentals ni Xina no han volgut internacionalitzar el conflicte a nivell d’intervenció de les seves forces perquè continuï dins d’Ucraïna. Tots teníem por de l’escalada i no s’ha produït perquè moltes potències ho han volgut evitar. Per tant, la Xina serà una d’aquelles potències que formaran part d’una futura negociació. Té molta capacitat d’incidir en l’ordre internacional. Ja veurem si Europa pot incidir-hi, perquè a ulls de Rússia es considera part del conflicte i els marcs de diàleg com Minsk difícilment es reproduiran. Aquests marcs estan una mica obsolets i se n’han de buscar altres de nous, i hi ha altres actors que hauran de formar-ne part.

–¿La guerra d’Ucraïna ha cohesionat els EUA i Europa?

–En l’àmbit immediat, sí. S’han coordinat les sancions i l’enviament d’armament. L’OTAN s’ha reforçat. S’han reforçat les estructures d’Occident. Ara, la pregunta és si aquest reforç és estructural. I crec que no. Europa continua depenent molt de la seguretat americana, potser fins i tot més que abans. A més, s’ha eixamplat la divisió entre els proatlantistes i els pro defensa estratègica europea.  Això no significa menysprear una resposta unida i una aliança clara. Però tots aquests elements són sobre la taula. A més, s’ha de veure què passa si als EUA surt un altre president que no parli en llenguatge europeu.

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Llarga vida a l’OTAN

–Si ens centrem en Ucraïna, ¿quins escenaris es poden preveure?

–Sembla que hi ha voluntat dels EUA de continuar donant suport a Ucraïna perquè Ucraïna demana ajuda per poder continuar la contraofensvia i recuperar el terreny perdut. L’objectiu de Zelenski és continuar en aquesta direcció. Rússia no aconsegueix canviar la situació sobre el terreny, però, de la mateixa manera, tampoc pot rendir-se. –Cap dels dos actors està en aquests moments en una situació en què l’incentiu de la negociació sigui més alt que el de continuar lluitant. En aquestes circumstàncies, és difícil d’imaginar un escenari de negociacions de pau. La capacitat dels actors externs per obligar les parts a negociar és limitada. Estem en un escenari central en què, a menys que les coses canviïn molt, ens estan portant a una evolució del conflicte com el que estem veient.