El Kremlin escalfa motors per annexionar-se els territoris ocupats a Ucraïna

I no serien els únics. El Govern rus planeja celebrar altres consultes similars en regions ocupades com Kherson o Mariúpol. D’acord amb els mitjans anglosaxons, és a les autoproclamades repúbliques populars de Donetsk i Lugansk, controlades per afins al Kremlin des del 2014, on el procés es troba més avançat. El recent nomenament de quatre ministres russos en el Govern de la República Popular de Donetsk (RPD)constitueix la indicació més clara al respecte. El fitxatge rus més rellevant és el d’Economia, Dmitri Xmelev, que controlarà tot el flux de diners que arribarà per a la reconstrucció des de Moscou.

Dimitri Puixilin, president de l’esmentat pseudoestat mancat de reconeixement internacional, ha justificat la mesura emfatitzant «la necessitat d’una transició més ràpida a l’esfera legal russa i al model d’administració russa». (La incorporació) «requereix noves competències dels mandataris; per això hem portat gestors russos per liderar alguns ministeris», ha remarcat. Altres de les carteres destinades a convidats russos són la d’Educació, Sanitat i Energia. Tots han ocupat càrrecs semblants en l’àmbit regional als seus respectius territoris natals a l’altre costat de la frontera.

Funcionariat

Així mateix, hi ha un funcionariat procedent del país veí que ja està treballant sobre el terreny a les autoproclamades repúbliques populars. L’exministre d’Exteriors prorús de Donetsk, Mikhaïl Kofman, ha arribat a afirmar que es podria celebrar la votació al setembre, «una vegada alliberats tots els territoris de l’RPD».

Atès l’intens procés de russificació que han experimentat els dos territoris en els últims anys, l’annexió de Donetsk i Lugansk no constituirà cap desafiament burocràtic per a Moscou. Ja hi ha un ampli sector de ciutadans d’aquestes regions que compten amb passaports russos, en el dia d’avui prop de 630.000. Segons Fabian Burkhardt, investigador principal a l’Institut Leibniz per a Estudis d’Europa de l’Est i Sud-Est, la «passaportització» ja suggeria que «els líders de les repúbliques populars voldrien en algun moment convertir els seus territoris en part de Rússia».

Aquest escenari recorda el que va passar a la península de Crimea abans de ser incorporada a Rússia en un referèndum sense legitimitat a ulls de la comunitat internacional. El 2014, després de l’Euromaidani la invasió dels anomenats homenets verds (en realitat soldats russos sense identificació que van agafar el control dels punts neuràlgics del territori), la península va declarar la independència l’11 de març d’aquell any. Sis dies després, aquest nou país va votar per unir-se a Rússia, fet que va ser celebrat a Moscou amb el crit de «Krim nash» («Crimea és nostra»). 

Més enllà d’Ucraïna

Enfrontat amb Occident en una disputa sense aparences de normalitzar-se mentre Vladímir Putin estigui en el poder, el Kremlin està mirant fins i tot més enllà d’Ucraïna. El maig passat, Anatoli Bibílov, el president de l’autoproclamat estat d’Ossètia del Sud, territoriconsiderat per la majoria de països com a part integrant de Geòrgia, va anunciar la voluntat de celebrar un referèndum per «ajuntar-se amb els seus germans del Nord», amb referència a la república d’Ossètia del Nord, una divisió administrativa de la Federació Russa. 

Des de Tbilisi, capital de Geòrgia, aquesta iniciativa ha rebut una potent condemna, amb el primer ministre, Irakli Garibashvili, advertint que el seu Govern no reconeixeria el resultat de cap referèndum celebrat sota aquestes condicions. Després de perdre Bibílov les eleccions sudossetes, Alan Gaglóiev, el nou president, va suspendre la consulta. I tot i que ell també és partidari que la minúscula república formi part de Rússia, va argumentar la seva decisió en la necessitat d’ajustar el mecanisme amb Moscou i amb el calendari. 

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Llarga vida a l’OTAN

Abkhàzia també és un estat no reconegut per la comunitat internacional, tot i que des que es va autoproclamar com a país independent va reafirmar la seva voluntat de seguir el seu propi camí, malgrat el cordó umbilical que la uneix a Rússia. L’exministre d’Exteriors abkhaz, Viacheslav Chirikba, ha augurat, en conversa amb EL PERIÓDICO, que el territori mantindrà la seva «independència», malgrat que el destí d’aquest pseudoestat està vinculat irremissiblement al germà gran rus: el 90% de les exportacions es dirigeixen a Rússia, mentre que el 99% de la inversió estrangera procedeix del veí del nord.  

Moldàvia, una altra república exsoviètica, té un problema similar amb Transnístria, una estreta franja de territori que ha sigut batejada com a «l’últim reducte de la Unió Soviètica». Aquest petit territori a l’est del riu Dniéster de mig milió d’habitants traspua parafernàlia soviètica per tots els porus malgrat que ha transitat oficialment cap a capitalisme, i es troba completament subordinat a Moscou. Polítics de la regió havien parlat de la voluntat de «tornar a Rússia», però la viabilitat d’un enclavament tan lluny de Rússia era petita. Ara que el país més gran del món pot créixer a costa d’Ucraïna, la situació canvia.