Avenços i estancaments a l’Amèrica Llatina en matèria de diversitat sexual

S’estima que més de 33 milions de llatinoamericans es consideren part del col·lectiu LGTBI. Les condicions de lluita en favor de la visibilitat i contra la criminalització es van modificar de manera important en relació amb els anys seixanta o vuitanta. Però l’horitzó no s’ha obert per complet. Segons un informe de 2019 de la Comissió Econòmica per a l’Amèrica Llatina de les Nacions Unides (Cepal), la població regional que s’identifica i reconeix, públicament o no, alguna orientació sexual o identitat de gènere no heteronormativa, «experimenta situacions de discriminació, violència (material i simbòlica) i desigualtat». Si bé hi ha hagut avenços en les dues últimes dècades, sobretot mitjançant el reconeixement legal de certes formes de parella i la sanció de lleis d’identitat de gènere, encara persisteixen situacions de «violència homofòbica i transfòbica» que semblen tenir fonaments estructurals. Al Paraguai, Veneçuela i Mèxic no hi ha l’agreujant del «crim d’odi» per catalogar els delictes contra aquest sector de la població. La recent Cimera de les Amèriques de Los Angeles ha intentat visibilitzar aquests problemes.

Quatre països han incorporat parcialment drets LGTBI a la seva Constitució: Equador, Bolívia, Cuba i Mèxic. En tant, el Brasil, Bolívia, Xile, Colòmbia, Cuba, l’Equador, Mèxic, el Perú i l’Uruguai penalitzen la discriminació basada en l’orientació sexual. L’adopció conjunta de parelles del mateix gènere és reconeguda a l’Argentina, al Brasil, a Colòmbia, a Costa Rica i a l’Uruguai. La nova Carta Magna xilena, que serà sotmesa a una consulta popular al setembre, es convertirà en la més avançada en la matèria en tot el continent. El Codi de Família que s’ha de debatre a Cuba i que serà també ratificat per la societat ha d’incloure el reconeixement a la formació dels diversos tipus de famílies, entre elles les anomenades generodiverses i sexodiverses. A l’Argentina regeix des de fa un any un nou document nacional d’identitat (DNI) per a persones no binàries.

Quem concorda? #ForaBolsonaro pic.twitter.com/nLtpKPB3pk

— ERIKA HILTON 🏳️‍⚧️ ☀️ 🚩 (@ErikakHilton) 22 de junio de 2021

Violència legal i material

 L’Amèrica Central i el Carib mostren l’altra cara del corrent de transformacions legals i culturals. Es tracta de la zona amb més criminalització de la diversitat sexual amb penalitats que van dels cinc als 15 anys de presó a Antigua i Barbuda, Barbados, Dominica, Granada, Guyana, Jamaica, Saint Kitts i Nevis, Saint Lucia i Saint Vincent i les Grenadines.

Notícies relacionades

Llarga vida a l’OTAN

Reconèixer Palestina

La bretxa entre els reconeixements legals i l’experiència quotidiana té moltes vegades el denominador comú de la mort. Unes 1.300 persones amb una orientació sexual o identitat de gènere diversa van ser assassinades entre 2014 i 2020. Durant la pandèmia no van cessar els femicidiis trans. És al Brasil, des que governa la ultradreta, on ha crescut més l’onada d’intolerància i exclusió. L’Observatori de Persones Trans Assassinades va situar aquest país com el que havia patit més casos el 2021 (125), seguit per Mèxic (65), Hondures (53), els Estats Units (53) i Colòmbia (25). «L’expectativa de vida de les dones trans i travestis al Brasil és de només 35 anys. Aquest és un país racista, LGTB-fòbic i masclista que no reconeix aquestes problemàtiques», afirma Erika Hilton, dona trans i la regidora més votada al Brasil en les últimes eleccions municipals, que s’ha convertit, al seu torn, en una de les acusadores més actives del president Jair Bolsonaro. El capità retirat va arribar a dir, abans d’arribar al poder, que preferiria un fill mort a un d’homosexual.