Èxode d’estrangers de Xangai pels confinaments

«El primer que em va dir la meva dona a l’arribar a casa després de passar 20 dies en un hotel de quarantena és que volia marxar. Mai ens havíem plantejat anar-nos-en, aquí estàvem en la glòria», revela el Juan, un arquitecte andalús de 50 anys. La tancada de Xangai va durar gairebé tres mesos quan s’havia planejat que fos de nou dies. La reclusió, el caòtic subministrament d’aliments, els trasllats a centres de quarantena dels positius i les promeses incomplertes d’imminents obertures, per fer la llista curta, van esgotar molta gent dels 25 milions de xangainesos.

La pulsió escapista va créixer en la comunitat estrangera i una enquesta recent revelava que el 85% tenia pensat marxar. Són dies de feina per a les companyies de recol·locació que gestionen mudances, cancel·len comptes bancaris xinesos o tramiten permisos sanitaris de mascotes. No hi ha dades sobre la magnitud de la sortida però els indicis són alarmants. «Estic en tres grups de Wechat (el WhatsApp xinès), tots amb centenars d’estrangers i cridats a l’èxode, en què la gent intercanvia informació sobre vols i altres qüestions», afegeix el Marcos, que ben aviat se n’anirà a Tailàndia.

Vibrant i multicultural

Xangai és la ciutat xinesa més occidentalitzada i el pont entre Orient i Occident, tan vibrant i multicultural com Nova York o Londres. Les potències colonials se la van repartir després de les guerres de l’opi i els estrangers van tornar en massa fa unes dècades, jubilat ja el maoisme, per participar del miracle econòmic. Els seus estrangers repeteixen que la vida és «més fàcil» que a Pequín pel seu percentatge d’angloparlants, els bioritmes europeus o l’absència de l’asfixiant oficialisme de la capital.

El coronavirus va col·locar davant els seus avantatges la dificultat de sortir del país per l’escassetat i carestia de vols. La meitat dels europeus han marxat des de l’inici de la pandèmia, va calcular Jörg Wuttke, president de la Cambra de Comerç Europea a la Xina. «I no m’estranyaria que la meitat dels que encara queden també se’n vagin», va afegir. Va ser simbòlic el tancament del cèlebre restaurant M on the Bund, freqüentat per la colònia estrangera, i tot just queda un terç dels restaurants coreans al carrer que abans omplien. Els negocis dirigits a la comunitat forana han deixat de ser viables.

El Carlos, enginyer d’energies renovables, tornarà a Europa després de vuit anys a Xangai. El seu primer mes de quarantena va ser caòtic: el comitè de barri va segellar casa seva després que ell i la seva parella donessin positiu, va témer per un incendi i el destí dels seus gats si tots dos eren conduïts a centres de quarantena, va discutir amb la policia, va recórrer a les ambaixades... «Em veia 10 anys més aquí. M’encanta Xangai i la cultura i gastronomia xinesa, aquí es guanyen molts més diners que a Espanya i abans viatjava per feina cada mes a Europa o Àsia. Però no hem sortit de la Xina els últims tres anys, ens hem perduts casaments de familiars i el naixement de nebots», assenyala. El seu adeu, afegeix, no respon a aquestes turbulentes setmanes sinó a la incertesa. «No sabem quant durarà aquesta situació: els tests obligatoris cada 48 hores, les noves quarantenes en què es detecta un cas al teu barri, els bitllets caríssims d’avió i el risc de cancel·lació... El conjunt ja no ens sembla rendible. No descartem tornar si no ens acostumem a Espanya però només quan Xangai torni a ser la d’abans», afegeix.

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

La Comissió Europea investiga Meta per no combatre la desinformació

A la Xina no és estranya la figura de l’«expatriat enfadat», tossudament crític amb el Govern, el menjar i els xinesos, tancat en la seva bombolla forana i sense més raons per quedar-s’hi que el seu salari. Era previsible que la tolerància zero se’ls faria excessiva però la tancada de Xangai també ha superat els integrats. «He viscut aquí 10 anys, tinc molts amics xinesos, el meu fill parla millor mandarí que castellà o anglès. No hi ha millor lloc per criar els teus fills, sense la violència o pornografia a què estan exposats a Espanya i una seguretat absoluta al carrer. Trobaré molt a faltar Xangai», es lamenta el Juan.

Molts afirmen que és prematur parlar d’èxode, que es quedaran alguns dels que van prometre anar-se’n, que d’altres tornaran aviat i que la Perla d’Orient recuperarà la seva brillantor quan s’escampi la pandèmia.