Jubileu de Platí: L’últim «¡hurra!» dels britànics a Isabel II

Una generació molt jove havia irromput als anys 60. Nova indumentària, faldilles curtes, melenes llargues. Triomfaven els Beatles i els Rolling Stones. El servei militar obligatori va desaparèixer, l’avortament va ser legalitzat, les dones podien prendre la píndola anticonceptiva, l’homosexualitat va deixar de ser delicte i el divorci, un tabú. La societat havia fet un tomb. Quan la reina va complir 25 anys al tron, el Regne Unit havia ingressat en el Mercat Comú i el laborista James Callaghan era primer ministre. Els miners es trobaven en vaga, hi havia talls de llum, disturbis racials i el punk marcava el ritme dels rebels. Els Sex Pistols van mirar de rebentar les celebracions d’aquell Jubileu amb la seva versió del God Save the Queen des d’una barcassa al Tàmesi. S’havia deixat de reverenciar la monarquia. 

Les celebracions dels 40 anys de regnat es van limitar a una gala a la Royal Opera House i un banquet organitzat pel llavors primer ministre conservador, John Major. Margaret Thatcher havia sigut obligada a dimitir dos anys abans. Els Windsor no estaven per a festes. Aquell va ser l’‘annus horribilis’. Hi va haver un incendi al castell de Windsor. Andrew Morton va escriure el llibre sobre les desaventures conjugals de Diana. Tres dels quatre fills d’Isabel II es van divorciar o es van separar. La monarquia vivia dies convulsos, escandalosos. Els draps bruts de princeses ofeses i prínceps adúlters, o viceversa, s’airejaven diàriament a la premsa. L’encanteri de la Corona s’evaporava. 

El món era un altre després dels atemptats terroristes de l’11 de setembre als Estats Units un any abans. Amb Tony Blair en el Govern, les tropes britàniques van envair l’Afganistan i mesos més tard, l’Iraq. La família reial estava de dol. Havia mort la princesa Margarita, germana d’Isabel II, i la seva progenitora, la Reina Mare. Això no va impedir a la monarca celebrar els 50 anys al tron amb una gira de 64.000 quilòmetres pel Carib, Austràlia, Nova Zelanda i el Canadà i amb un cap de setmana de celebracions a Londres. Un bany de popularitat per recobrar l’estima dels britànics després de la crisi provocada per la mort de Diana de Gal·les el 1997. 

Només la reina Victòria havia celebrat abans un Jubileu de Diamant el 1897. El programa de fastos amb magnificència semblava clarament dissenyat amb la idea que seria l’últim. Un any abans la reina havia realitzat una de les missions més importants del seu regnat, marcat per la violència sectària a Irlanda del Nord a la qual va posar fi l’Acord de Divendres Sant. Isabel II va viatjar a la República d’Irlanda, que durant segles havia lluitat contra el poder imperial britànic. Era la primera vegada que un monarca anglès ho feia. Va segellar així la reconciliació entre els dos països. «Amb el benefici de la perspectiva històrica podem veure coses que hauríem volgut fer de manera diferent, o no haver-les fet en absolut», diria la sobirana a Dublín. Mesos més tard estrenyeria la mà a Belfast de l’excap de l’IRA Martin McGuinness.