Cossos sense identitat s’apilen als dipòsits de cadàvers de Dnipró

En temps normals, al cementiri de la ciutat de Dnipró no es veurien escenes com aquesta. Ni la de dues fileres de fosses acabades de cavar, a l’espera de taüts de soldats ucraïnesos. No obstant, aquí la guerra d’Ucraïna és aquesta brutal realitat. La d’un conflicte que està segant centenars de vides de manera tan cruel que fins i tot identificar els que han mort pot ser tot un repte. 

Mikhaïl Lissenko treballa des de fa set anys com a vicealcalde de Dnipró, la ciutat de l’est d’Ucraïna que toca amb tres fronts. És responsable dels transports i la viabilitat. Però també rep informació cada dia sobre l’acumulació dels cossos dels soldats morts als camps de batalla a les pròximes regions de Donetsk, Zaporíjia, Lugansk i Khàrkiv i que són portats als dipòsits de cadàvers de la ciutat. Explica que no és una tasca fàcil perquè, en alguns casos, els cossos estan tan descompostos que és difícil identificar-los.

Proves d’ADN

«En alguns casos els hem pogut identificar per alguna resta de sabata o gràcies als seus uniformes militars», explica. «També fem proves d’ADN, que són molt cares, i col·laborem amb un laboratori de Lisboa (Portugal) que ens està ajudant», afirma. «Quan les famílies ens ho demanen, comparem els seu ADN per determinar d’on és el soldat i qui són els seus familiars», afegeix.

En un dels tres grans dipòsits de cadàvers de Dnipró que rep els cossos i al qual podem accedir amb Lissenko, que ens demana que no en divulguem la localització exacta, s’entén el perquè d’aquesta situació. Diversos cossos inerts s’acumulen als racons mentre doctors i infermers fan delerosament la seva feina amb altres cossos, també sense vida, amb urgència, tot i que sembla que no s’acaba mai.

Els sanitaris els mantenen col·locats en aquest lloc intern a l’edifici principal de l’estructura –que és on arriben les camionetes amb què els transporten–, però n’hi ha altres que estan dins de bosses negres a dins d’un camió frigorífic instal·lat a fora, a pocs metres. 

Aquests són els que, segons ha dit Lissenko en diverses entrevistes –per exemple, a la cadena de televisió nord-americana CNN– i ens repeteix a nosaltres, es creu que són de soldats russos, també sense identificar i morts en combat. «Els hem recollit en diverses regions de l’est i voldríem que les autoritats russes se’n facin càrrec i els reclamin. Però encara no ho han fet. Mai m’ho hauria imaginat». Explica que, si no s’arriba a cap conclusió, probablement sean enterrats a Ucraïna i que la seva intenció no és fer patir les famílies.

Sofriment familiar

Notícies relacionades

Amnistia Internacional recrimina a Espanya la seva política migratòria

El Govern britànic accelera el pla per deportar immigrants a Ruanda

Precisament el sofriment de les famílies es veu en Mikhaïlo, un xòfer de Khàrkiv, quan s’acosta per preguntar on és el germà de la seva dona, que combatia a la zona del bàndol ucraïnès. No tenen notícies d’ell des de fa dies i vol saber què ha de fer per posar en marxa els procediments per a l’entrega de l’ADN. 

No és l’únic que pateix per la falta d’informació tangible sobre el destí que han patit els seus éssers estimats. Sasha, que és originari de Dnipró, no ha sabut res del seu pare, un combatent voluntari, aquesta última setmana. Tem el pitjor desenllaç perquè en un grup de Telegram de prorussos van difondre les imatges dels documents d’identitat del seu pare, segons explica. «M’han dit que hi ha un 90% de probabilitats que estigui mort. El problema és que em sento en uns llimbs, no sé on és, tampoc ho he dit al meu germà petit i ara, suposo, començarà tota la paperassa», afirma el jove.