Guerra d’Ucraïna: «Fill, envia’m una armilla antibales»

Li va fer una foto al conjunt per avisar el seu pare, i tot ho va embolicar amb compte. I aquesta va ser la primera vegada que l’Ivan, cambrer en restaurants familiars de l’est de Madrid, enviava una partida de material defensiu a la guerra d’Ucraïna.

Era el moment inicial d’allò que s’ha convertit en una col·lecta d’ajuda febril, enorme i discreta. El destinatari d’aquell primer enviament va ser el seu pare, el Vitali, immigrant i professor de gimnàstica de 59 anys que el mateix 24 de febrer, mentre els blindats russos penetraven buscant Kíiv, havia decidit deixar Madrid per allistar-se contra la invasió. Al març, quan van arribar l’armilla i les colzeres que no tenia, el Vitali va enviar al fill una foto abillat amb el regal: se’l veu content.

El mateix matí del 24 de febrer, el Roman Zaitsev, de 34 anys, va tenir un moment de xoc a casa seva, a la perifèria madrilenya. A trenc d’alba l’havia despertat el Vasili, el seu pare, electricista de 58 anys, amb una trucada nerviosa: «Fill, ha passat el que esperàvem: ha començat la guerra».

El Vasili Zaitsev li va demanar al Roman uns bitllets d’avió per a Cracòvia. Quaranta-vuit hores després estava en un punt boscós del front i amb un kalaixnikov a l’esquena.

D’aquests dos fills de combatents ha nascut una de les cadenes de solidaritat més importants amb el territori més torturat d’Europa. A poc a poc han anat sumant gent a Units amb Ucraïna, una ONG que en un mes de vida ja ha coordinat 150 enviaments d’ajuda en furgons, camions i trens. Això implica 2.831 palets, més de 687 tones de bolquers, piles, benes, menjar, fàrmacs, sabó... i no només això.

Parar una bala russa

Parar una bala russaEn un despatx dels molls de l’enorme Hospital Isabel Zendal de Madrid, el Roman colpeja amb el palmell de la mà un casc verd militar. «Això és ‘kevlar’. Pot parar una bala russa. Ens els donen exmilitars de tot arreu», diu. Sobre una taula adjacent, diverses botes Magnum esperen a entrar en capses de cartró al costat d’uniformes de combat nous i usats, motxilles, guants, cascos i les armilles antibales que puguin reunir.

Aquest és el contingut més especial dels palets que s’alineen en els magatzems, una gran quantitat de donacions de famílies, ajuntaments, empreses... que han anat traient amb ajuda de la Comunitat de Madrid, l’ambaixada d’Ucraïna, la ferroviària Comfersa i la transportista TXT... I més: El Roman guarda al mòbil telèfons de 200 empreses que els han donat un cop de mà.

Ara n’hi ha per a 25 camions més, i estan buscant ajuda perquè portar un camió a Ucraïna costa 3.500 euros de gasoil i altres despeses, al preu d’aquests temps de guerra.

Viatgen en els palets autèntics tresors per als veïns d’una ciutat bombardejada: bateries recarregables, barretes energètiques, beneïdes caixes de cafè, calòriques racions de combat 1-7.3, analgèsics, estris per tallar hemorràgies... i molts productes d’higiene. «El sabó és important –comenta el Roman. La gent allà necessita de tot: quan et volen casa teva et quedes amb absolutament res; no tens coixí, no tens ulleres, no tens cullera, no tens raspall de dents...».

Sense dormir

Sense dormirAquest nerviós gestor ha perdut el compte de les nits que no dorm senceres. Va deixar la seva feina de gerent de logística d’uns supermercats perquè Units amb Ucraïna va anar creixent. «Quan el meu pare se’n va anar, em vaig plantejar com podia ajudar, i crec que fent el que sé fer», explica.

El seu company l’Ivan va al magatzem de l’Isabel Zendal cada vegada que pot escapar-se de la barra, per escarrassar-se amb altres amics de la colònia ucraïnesa en el discret formigueig entre aliments, medicines i pertrets.

L’Iván busca a l’ordinador el preu d’un DJI Mavic 3. O sigui, un dron de 15 quilòmetres d’autonomia i 46 minuts de vol. El seu pare no demanava res. Deia que estava bé. Un dia, després d’insistir-li molt que no s’hi estès de demanar el que necessités, el Vitali es va animar a dir-li: «Fill, envia’m una armilla antibales si en trobes». I això és, en certa manera, l’esperit del punt III dels estatuts de la seva associació: «Compra i enviament de material de seguretat, protecció i defensa a l’Exèrcit ucraïnès».

En un punt de la frontera amb Polònia, furgonetes contractades pel Roman i la seva gent es fan el boca a boca amb furgons que entraran en zona de guerra. La càrrega que ha anat reunint la indignada i activa comunitat ucraïnesa a Espanya es repartirà pel país en una capil·laritat perillosa. No van mai en comboi, sinó «en aranya», explica Roman, per evitar l’escorcoll aeri rus.

Vagons de tren enviats des d’aquesta punta d’Europa han arribat fins a la colpejada Kherson i caixes embalades a Madrid, Màlaga, Saragossa, Almeria... han sigut obertes a Odessa, a Khàrkiv i a Butxa. En aquesta ciutat martiritzada, les autoritats van tornar part de la càrrega: els bolquers i potets. «No hi ha nens aquí: estan morts o són fora», els van explicar.

Nova vida a la carretera

Nova vida a la carreteraDes de fa un any, l’Oleksandr, xòfer voluntari, guarda al mòbil com una relíquia el vídeo que va gravar a l’Arc de Sant Martí, el petit parc que l’Ajuntament de Mariúpol havia arreglat davant la porta del Teatre Dramàtic.

Era un dia feliç. A les imatges, la Violeta patina sobre el seu skate davant de parterres de flors, fins a l’esplanada en què els veïns van escriure «AETN» (Nens) en lletres ciríl·liques visibles des de l’aire, buscant en va pietat als míssils.

El lloc per on passejaven l’Oleksandr i la seva filla és el mateix lloc on, el 16 de març, un bombardeig va matar 300 persones.

En aquesta porció de píxels de la fotogaleria del seu mòbil, l’Oleksandr, de Donetsk, té congelada l’última primavera en pau de la seva vida. Dilluns passat ho ensenyava al Vitali, el seu company de viatge en la ruta a Ucraïna, a la cabina del tràiler amb què van sortir de l’hospital Zendal, i que es va afegir a altres tràilers que la nit següent van sortir de Saragossa.

El feliç vídeo de l’Oleksandr contrasta durament amb l’esquelet ennegrit de Mariúpol, les tètriques ruïnes que ocupen ara les tropes russes. Mort, putrefacció i ossificació d’una urbs al costat del mar.

Ara, dins del camió, a 80 per hora per Europa, l’Oleksandr va deixant enrere el passat. «Jo tenia una vida diferent, però tot va canviar el 24 de febrer», explica amb tristesa. En el seu relat no parla de russos, sinó d’«orcs». Així, «els orcs van entrar al meu poble i van matar molta gent. Van saquejar tot el que van poder, les rentadores... fins i tot la tarima del terra s’emportaven».

L’Oleksandr va viure uns bons 14 anys a Volnovakha, una localitat residencial de la perifèria de Mariúpol. Tenia una carnisseria, ara rebentada. I un xalet «que em vaig construir i on només vaig poder viure tres anys», explica.

La dona i la filla formen part de la riuada de refugiats. I ell condueix recordant els jocs amb la seva golden retriever, els passejos amb la Violeta, els sopars en família, sortir amb la bicicleta per la costa... Tot això es va quedar entre la runa.

«Putin és el Hitler del segle XXI, però amb bomba nuclear –denuncia mentre condueix. Rússia fa xantatge al món... Aquesta guerra no té sentit. La gent mor sense sentit...»

3.399 quilòmetres

3.399 quilòmetresAls molls de l’Isabel Zendal, el Nikola, un camioner ucraïnès amb 13 anys de vida a Espanya, mira d’arrencar un altre camió de cinc eixos amb destí al nord, amb dos xòfers ucraïnesos. Un condueix mentre l’altre descansa; són més de 3.000 quilòmetres.

Tres mil tres-cents noranta-nou recorria el Nikola en temps de pau, en els viatges a la casa familiar a Ternòpil. Se sap bé la xifra perquè, minuciosament, posava el comptaquilòmetres del cotxe a zero al sortir del seu domicili a Madrid, per veure quina distància hi ha exactament un i l’altre extrem de la seva vida.

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Quan Portugal es va alliberar amb clavells

El Nikola té germans morts per la guerra. No vol donar el cognom familiar «per seguretat». I això caracteritza aquesta invasió: els refugiats i els emigrants no diuen del tot qui són perquè temen que l’enemic ho escolti i es vengi.

A la gasolinera Cepsa de l’M40, on ha parat a prendre un cafè, el Nikola, com tants ucraïnesos avui, xerra de geoestratègia. Clava la mirada blava preguntant: «Aquesta és una guerra per la llibertat. ¿Per què hi ha gent que prefereix que ens rendim, que abaixem els braços?». Al sortir de la cafeteria es parapeta amb la caçadora del vent fred que ha pres la ciutat: «Mira, els ucraïnesos lluiten ara –diu a l’acomiadar-se, entre el soroll dels cotxes. Si Europa no els ajuda, serà als vostres fills a qui els tocarà lluitar després».