Thomas Porcher: «Si Macron és reelegit, aplicarà mesures dures»

¿Com analitza el balanç econòmic de Macron?

Està ple de clarobscurs i contrastos. En els primers anys, Macron va dur a terme una agenda molt liberal aplicant reformes que fins aleshores la dreta no s’havia atrevit a aplicar. Va impulsar una desregulació del mercat laboral, va disminuir els impostos als més rics amb la supressió parcial de l’impost a la fortuna immobiliària o rebaixant la fiscalitat sobre els beneficis aportats per les accions. També va reformar l’estatut dels treballadors de la companyia ferroviària estatal (SNCF). Però tota aquesta bateria de mesures es va veure frenada amb la revolta dels armilles grogues a finals del 2018 i llavors va invertir uns 10.000 milions en mesures de caràcter social. Però quan a principis del 2020 semblava que reprenia aquesta agenda liberal amb la seva reforma del sistema de pensions, va arribar la pandèmia. 

Llavors va impulsar les polítiques del costi el que costi, amb una important quantitat de despesa pública destinada a protegir les empreses, però també els treballadors.

Exacte. El que va salvar políticament Macron va ser la pandèmia, sobretot per les mesures econòmiques de protecció, com el pla de reconstrucció econòmica a França, impulsat el setembre del 2020 i valorat en uns 100.000 milions d’euros. Però no hem d’oblidar que moltes de les mesures que van permetre als francesos resistir contra la covid-19 es van basar en els pilars del model social del país. Tot allò que Macron el 2017 assegurava que volia canviar. És a dir, el funcionariat, la sanitat pública o la despesa pública –uns anys abans li havia dit a una infermera que no existien els «diners màgics»–. Malgrat això, la pandèmia li va servir per fer un gir de 180 graus en les seves polítiques i que ara es presenti com un dirigent pragmàtic que no és «ni d’esquerres ni de dretes».

L’esquerra francesa sol presentar Macron com «el president dels rics». ¿Es tracta d’una etiqueta caricaturesca, tenint en compte les mesures econòmiques aplicades en pandèmia?

No crec que sigui una caricatura. Macron continua mantenint una agenda econòmica molt liberal i la pandèmia en va representar un parèntesi. De fet, si aconsegueix la reelecció, probablement aplicarà mesures econòmiques dures. De fet, el ministre d’Economia, Bruno Le Maire, ja va dir que una de les prioritats en els pròxims anys havia de ser la reducció del deute públic. Tenint en compte que en un context marcat per la covid-19 i la guerra a Ucraïna els estats han d’invertir més en matèria de defensa i sanitat, em temo que les retallades s’aplicaran a les partides destinades als més pobres i a la gent gran.

¿En quin sentit?

Dues de les principals promeses electorals de Macron van en aquesta direcció: el fet d’allargar l’edat mínima de jubilació fins als 65 anys i condicionar la concessió de l’ingrés de solidaritat activa –l’equivalent de l’ingrés mínim vital– a treballar o formar-se durant 15 o 20 hores. No hem d’oblidar que el perfil de les persones que reben aquesta renda mínima solen ser joves que han acabat d’estudiar i encara no han trobat feina, mares divorciades o persones de més de 50 anys que s’han quedat a l’atur.

¿Com explica que una part de l’electorat d’esquerres dubti a votar Macron malgrat la possibilitat, poc probable però real, que guanyi Le Pen?

En primer lloc, em sembla fonamental no posar en el mateix nivell Macron i Le Pen. La líder del Reagrupament Nacional (RN) aposta per polítiques econòmiques de dretes com les de Macron, però cal sumar-hi la xenofòbia i el racisme.

Entesos.

Però és cert que a una part dels votants d’esquerres que en els últims anys es van oposar a les reformes del president ara els resulta molt difícil dipositar un vot amb el seu nom. Temen que, com va passar el 2017, utilitzi la seva victòria per dir que tots els vots són sinònims d’un recolzament al seu projecte en lloc d’entendre que es tracta d’un cordó sanitari contra l’extrema dreta. Tampoc es creuen les promeses de Macron de les últimes setmanes sobre que seria més ambiciós en la lluita contra el canvi climàtic i que portaria a terme una «planificació ecològica», l’equivalent francès del Green New Deal.

S’ha descrit el programa econòmic de Marine Le Pen com a social-populista.

Em sembla un error. Le Pen defensa un programa econòmic de dretes. S’oposa, per exemple, a augmentar el salari mínim, no vol combatre les desigualtats econòmiques augmentant la fiscalitat sobre les grans fortunes. Una de les seves mesures estrella consisteix a suprimir l’impost sobre la renda als de menys de 30 anys. La realitat és que els joves solen pagar molt pocs impostos, perquè la majoria té llocs de treball precaris. En aquest sentit, Le Pen defensa la mateixa ‘start-up nation’ que Macron.

Respecte a la Unió Europea, ¿no són dues visions oposades? 

Macron té una visió més federalista, mentre que Le Pen és més nacionalista, però no hem d’oblidar que la líder de l’RN ha moderat molt el seu discurs respecte a la UE en els últims anys: ja no diu que França abandoni l’euro. Si arribés al poder, acabaria fent com Salvini, s’acomodaria al marc de les institucions europees i no canviaria gran cosa.

¿Com explica el recolzament a Le Pen entre les classes modestes?

Le Pen s’ha dedicat a culpabilitzar els immigrants de tots els problemes provocats pel neoliberalisme i el retrocés de l’Estat del benestar. Quan a un francès que cobra menys de 1.000 euros li diuen que si no troba una plaça a l’escola bressol no li augmenten el sou o no li donen ajudes socials, això és culpa dels estrangers. Una resposta simplista i comprensible a problemes polítics més complexos. En realitat, Le Pen ha trobat un culpable ideal, però es tracta d’un fals culpable. Al contrari del que se sol dir, els immigrants no es dediquen a empassar-se totes les ajudes socials. Si algú vol cobrar la renda mínima d’inserció francesa, ha d’haver viscut almenys cinc anys a França. I ha de justificar una residència de tres anys per rebre les rendes mínimes per a la gent gran.

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

L’economia europea s’alenteix

¿França s’ha dretanitzat en les últimes dècades?

Aquesta teoria de la dretanització de la societat francesa mereix almenys ser matisada. El que ens van mostrar els resultats de la primera volta és que a França hi ha tres blocs i cada un va representar gairebé un terç de l’electorat. El bloc del centre liberal liderat per Macron, el bloc ultranacionalista de Le Pen i Zemmour i un bloc d’una esquerra socioecologista.