«Em mirava, desafiador, mentre testificava»

Era allà. El tenia a menys de tres metres de distància, no lluny de l’estrada on jo responia, durant més de dues hores, a les detallades, acusatòries i dirigides preguntes que em plantejava Alicia Cook, ajudant del fiscal al tribunal federal del districte aquest de Virgínia, als EUA. Portava la cara i la boca tapades amb una mascareta, deixant veure a la concurrència únicament els ulls, com a Síria, quan visitava regularment la nostra cel·la, emmascarat i acompanyat de dos combatents més d’Estat Islàmic, també originaris del Regne Unit. Vestia de forma elegant, tal com estableixen els cànons de la justícia nord-americana per aquestes ocasions, amb una camisa blanca sense màcula i pantalons negres. L’única novetat que presentava la seva aparença exterior era una espessa barba, que sortia per sota la peça quirúrgica amb què amagava la cara, a més d’unes ostentoses ulleres que emmarcaven els òrgans de la vista i fins i tot li donaven l’aspecte d’un intel·lectual àrab.

El Shafee al-Sheikh, el tercer membre de la cèl·lula responsable del segrest de dues desenes de periodistes i cooperants entre els anys 2012 i 2014 al país àrab i que al seu dia vam anomenar els Beatles per la seva tendència a pegar-nos cada cop que entraven a la nostra cel·la (en anglès, ‘to beat us up’), em va mantenir la mirada, desafiadora, durant bona part del meu testimoni. Semblava com si volgués dir-me, amb el seu llenguatge corporal, que no es penedia de res, que ens tornaria a infligir les mateixes tortures, a apallissar-nos amb el mateix acarnissament, a sotmetre’ns a idèntiques manipulacions emocionals, pròpies d’un individu amb trastorns de la personalitat. Un parell de dies abans del meu testimoni, el condemnat fins i tot es va permetre dedicar una breu salutació, somrient i aixecant les celles, a Federico Motka, cooperant italià amb molts anys de residència al món anglosaxó, i presoner especialment odiat i colpejat pels tres segrestadors.

Una lletania de l’horror

Més que l’habitual judici nord-americà que veiem regularment a les pel·lícules de Hollywood del gènere i en què l’acusació i la defensa pugnen de forma decidida per implantar la seva narrativa dels fets als cervells dels membres del jurat, la vista que ha tingut lloc les últimes tres setmanes a Alexandria, al nord de l’estat de Virgínia, ha sigut més aviat una lletania de l’horror, en què un per un, els testimonis cridats a declarar per l’acusació desgranàvem escabrosos detalls del nostre segrest i confirmàvem que els tres Beatles es coneixien des de feia temps, actuaven com un equip i compartien mètodes i objectius.

Es tractava, abans que res, de tirar per terra l’última línia de defensa de l’acusat, que assegurava que només es dedicava a temes logístics i d’intendència, que no era part de la conspiració i que tot, des dels assassinats fins a la planificació, va ser obra de Mohamed Emwazi, l’autor de les execucions filmades, abatut en un atac amb un avió no pilotat el 2015. Fins a tal punt els testimonis que anaven desfilant per l’estrada eren potents i punyents que els advocats de la defensa mai van utilitzar el seu torn de preguntes amb nosaltres, els exostatges, per por de despertar l’antipatia del jurat, mantenint com a únic argument de la seva exposició inicial i final la nostra incapacitat per identificar físicament els segrestadors ja que en cap moment els vam veure la cara.

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Llarga vida a l’OTAN

Al marge de fer justícia, la vista judicial ha tingut un efecte balsàmic i cicatritzador en les famílies dels meus companys britànics i nord-americans assassinats a Síria. Des del primer dia, els seus membres han ocupat la majoria dels seients reservats al públic, seguint amb detall tots i cadascun dels testimonis, sanglotant quan eren llegides les cartes escrites pels seus fills i amics poc abans de morir, omplint un confortable hotel –tot i que d’esmorzar menyspreable– situat davant la seu del tribunal. Aquests dies als EUA, he pogut veure riure Marsha Mueller, la mare de Kayla Mueller, una cooperant segrestada pel grup, violada reiteradament per Abu Bakr al-Baghdadi, el líder d’Estat Islàmic, abans de ser assassinada en circumstàncies encara no aclarides; he pogut comprovar la satisfacció i l’orgull de Shirley i Art Sotloff, pares de l’Steven, el meu millor amic entre el grup d’ostatges, quan jo explicava davant el tribunal que en cap moment el seu fill va perdre la compostura i ni va admetre ser de religió jueva, malgrat les pallisses que rebia dels Beatles davant la resta dels ostatges perquè confessés aquest punt; he pogut experimentar la infinita capacitat de perdó de Diane Foley, la mare del James, el primer ostatge assassinat, que va aconseguir, gràcies a les seves gestions, que el Departament de Justícia nord-americà retirés la petició de pena de mort, facilitant per fi l’extradició als EUA.

I és que els fets de Síria, que va tenir lloc ja fa vuit anys, han unit per sempre un heterogeni grup de persones amb unes trajectòries que mai s’havien d’haver creuat. Un bigarrat conglomerat humà format per ciutadans francesos, espanyols, danesos, britànics, italians i nord-americans, d’ideologia i procedència diversa, i convertits en una cosa semblant a una família a causa del que probablement s’ha convertit en el segrest més mediàtic de la història recent.