El model sirià a Ucraïna: la incertesa de la mort en cada instant

Un dia després de l’incident, aquest dilluns, i fins ara, quatre edificis han sigut destruïts en aquesta zona. L’escena és fantasmagòrica. Un gran edifici envoltat de fum i flames presagia el pitjor. «Jo era professora de dibuix», ens diu la Valeria. «Ja no dormo aquí des de fa dies, tinc una petita caseta fora de Kíiv», explica entre llàgrimes. Recull les poques pertinences que no han sigut danyades. El seu pare, d’origen rus, l’ajuda, mentre mostra uns dibuixos del seu net «¿Què estan fent?», es pregunta.

L’estratègia siriana és la resposta a la seva pregunta. El primer objectiu és crear por, i això s’aconsegueix sembrant la incertesa de la mort en cada instant. Ara ho fan amb bombardejos, serà qüestió de temps que facin servir el temut doble tap (doble tret al mateix blanc), i amb sabotejadors que atempten contra civils dins i fora de les ciutats. Mai saps quan caurà el pròxim míssil, i amb aquesta angoixa de veure que a tots els pot arribar s’aconsegueix que la gent emprengui la fugida.

Assassí, no boig

Aquest és el principal objectiu, crear por perquè se’n vagin, perquè tot i que es tingui la imatge d’un boig al cap, d’algú que ordena matar civils, no ho és. És un assassí, però no un boig. Si ho fos, ja hauria arrasat amb tot, perquè té la capacitat i els mitjans per fer-ho. És una assassí que aplica la doctrina siriana: tensar la corda més, però sense trencar-la. De fet, els quatre edificis bombardejats són «danys controlats», perquè els impactes no han sigut directes. És la repetició de Síria, però a Europa. Primer començar amb petites destruccions, i finalment acabar amb ciutats senceres arrasades.

Quan determinades línies se superen –a Síria, la línia vermella que va marcar Obama es va superar amb l’ús d’armes químiques– la impunitat del que se sent amb el poder es desferma. Els impactes d’aquests míssils i el punt on va ser destruït el dron coincideixen inquietantment al mapa amb el triangle d’Irpín. No és casualitat, les casualitats no existeixen, i menys en les guerres. El no boig no vol una matança total de civils (perquè ja la tindria si volgués); el seu pla és mes sibil·lí: està aclarint una ruta d’entrada a Kíiv. Perquè l’única manera de prendre Kíiv és arrasar-la, i una via arrasada sense civils és la clau d’entrada. No es pot prendre una ciutat així de cap altra manera.

Notícies relacionades

Guerra Rússia - Ucraïna avui: Última hora en directe

El dur informe del cas Epstein: el que les víctimes de violacions van explicar a la policia i com els advocats van provar de fer-les callar

El que marca la diferència en una guerra és el temps, i al no boig se li està acabant, així que el que necessita  és una demostració de força i una victòria simbòlica. Aquestes dues són les eines per negociar des d’una posició de força. La guerra també es lliura amb la premsa. Aconseguir l’opacitat informativa és un objectiu, i la manera de fer-ho és aconseguir que hi hagi el mínim de periodistes al terreny. Tenir cinc periodistes morts i un de ferit en dues setmanes tampoc és casualitat.

Un periodista estonià, un conductor i jo mateix vam ser objecte d’un atac deliberat a les portes de Txerníhiv. No va ser una cosa casual, va ser premeditat. El pilot de l’avió rus ens va veure, va descendir i va veure dos individus amb càmeres. Llavors va llançar la bomba. L’equip de SkyNews també va ser atacat malgrat estar clarament identificat. N’hi haurà molts més. Segrestar la informació és una altra manera de guanyar la guerra, perquè les guerres no només es guanyen al camp de batalla.