«Ja no temo per la meva vida, però estic desesperada, no puc fer res per la meva família»

Una cinta de coloraines subjecta el mòbil de Laura Pérez, que des de la terminal 1 de l’aeroport del Prat no treu els ulls de la pantalla. Espera veure els rínxols d’Alla Iamolenko entre les riuades de passatgers que tornen a casa o que venen a fer turisme. «Em diu que és dins de l’aeroport però no sap com sortir. És una noia molt tímida, no parla anglès i mai havia sortit d’Ucraïna», explica la Laura. Quan arriba, es fonen en una abraçada i molts petons. La noia, desconcertada, només pot donar les gràcies. Ho fa amb la mirada i les mans, no parla espanyol. És la tercera vegada que veu el matrimoni egarenc. Les dues trobades prèvies van ser a Musiki, un petit llogarret a prop de Txernòbil que la Laura i el Javier van visitar per conèixer la família Iamolenko. «El poble deu estar destrossat... És una barbaritat...», diu la Laura quan recorda els dos viatges a Ucraïna. 

Una filla atrapada en la guerra

La relació entre aquest matrimoni del Vallès i el petit llogarret ucraïnès de Musiki es remunta a 2013, a través de l’oenagé És Per Tu. Una de tantes entitats que, després del desastre nuclear de Txernòbil, acull nens de la zona perquè puguin descansar a Catalunya durant el Nadal i l’estiu. Laia Morales, secretària de l’associació, confirma que les peticions d’acollida han crescut de manera aclaparadora. «Tenim més de 2.000 famílies disposades a acollir refugiats, el que passa és que la majoria dels nens estan en territori ocupat i no en poden sortir», explica. La Nàstia és una d’ells. «Nosaltres ens hi vam apuntar perquè no podem tenir fills. La Nàstia va venir amb sis anyets i una goma de cabells taronja enorme. Ara ja és tota una adolescent... És com la nostra filla», assegura la Laura. El Javier se la mira. Se li entelen els ulls. «Quan va esclatar la guerra ens parlava cada dia, passàvem junts els atacs, els bombardejos... Ara el seu telèfon no dona senyal, no en sabem res», insisteix la Laura. 

Farta de tenir por

Un silenci que a l’Alla se li fa insuportable. L’últim dia que va veure els seus pares i els seus germans va ser el 20 de febrer. Quan la seva vida era «feliç i tranquil·la». Era la més tímida de la família, la que sempre s’amagava quan algú feia una foto. Treballava com a operadora a Kíiv; allà la va agafar la guerra. «El primer dia de les bombes vaig anar corrent a casa de la meva germana gran, ens vam amagar al seu soterrani i ja no en vam sortir més. Vivíem set persones, dos eren nens», explica a través del traductor de Google. «Era aterridor. Un home anava alguns dies a buscar menjar. Fins que un dia em vaig cansar de tenir por i vaig decidir marxar del país», prossegueix. La seva germana, mare d’un nen de dos anys, es va negar a acompanyar-la. «No va voler deixar sol el seu marit», assenyala.

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Quan Portugal es va alliberar amb clavells

Una bossa amb quatre peces de roba, el passaport i la necessitat de deixar la por enrere. Amb aquestes coses l’Alla va començar una travessia que va ser un infern. Primer, a l’estació de tren de Kíiv. «Dotze persones en un vagó de quatre cadires, gent que dormia a terra...», descriu. Després, caminar fins a Lviv. «Vaig esperar 5 hores per agafar l’autobús que em portava a la frontera. Va ser el més difícil. Suportant la neu, el fred, els nens i avis plorant, espantats... Vaig plorar molt. No saps si dormiràs a terra... És horrible», tecleja. Finalment va aconseguir superar la frontera, on uns voluntaris li van donar un bitllet fins a Varsòvia. I allà la va rebre la Montse, una catalana que viu a Polònia i que li va obrir les portes de casa seva a petició de l’associació És Per Tu. «Van ser molt amables amb mi», agraeix. Dimecres passat va fer l’última etapa. Primer un vol de Varsòvia fins a Bolonya (Itàlia) i després, a les sis de la tarda, va aterrar al Prat. 

Relata la seva història des del pis de la Laura i el Javier. Ja no hi ha bombes, ni gana, ni por. Però la sensació a casa és agredolça. «Només respiraré tranquil·la quan sàpiga que la meva família està bé», insisteix la jove refugiada. La Laura pot seguir la rutina gràcies als tranquil·litzants. El Javi ha deixat de veure les notícies i confia que aviat es farà la màgia. La més tímida de la família es va aferrar a la vida, va sobreviure a la guerra, a la gana, al fred i va aconseguir creuar Europa tota sola. «Tampoc sabíem si l’Alla aconseguiria arribar fins a Sabadell, però ho ha fet. Segur que en uns dies la Nàstia torna a tenir connexió i podrem fer que la família es retrobi en aquesta casa», confia la Laura.