Ucraïna a la UE: quin és el procés per ser-ne membre

El president d’Ucraïna, Volodímir Zelenski, va posar aquest dilluns la seva firma a la sol·licitud per a l’entrada del país a la Unió Europea. «És un moment històric», va dir un missatge de la Rada Suprema (el Parlament ucraïnès) a Telegram, on també es pot veure el mandatari ucraïnès en el moment de la firma del document. En la subscripció del document van ser-hi presents també el president de la Rada, Ruslan Stefantxuk, i el primer ministre ucraïnès, Denís Xmihal.

No obstant, el procés d’adhesió no depèn d’aquesta petició, ni tan sols de l’Executiu comunitari, sinó dels 27 estats membres, i que hi hagi unanimitat.

La recepció d’aquesta petició formal activaria els processos que estableixen els tractats europeus per examinar una candidatura, un procés obert, segons l’article 49 del Tractat de la UE, a qualsevol país europeu que respecti els valors fonamentals de la UE i es comprometi a promoure’ls.

La petició s’ha de dirigir al Consell, que, per unanimitat, ha de fer el pas de sol·licitar a la Comissió Europea un dictamen sobre la candidatura abans que la decisió definitiva torni al si dels Vint-i-set. En tot cas, fonts europees consultades per Europa Press apunten la disposició d’avaluar una eventual petició d’Ucraïna «molt ràpidament» al Consell per decidir si correspon demanar a l’Executiu comunitari una «opinió urgent» sobre el cas concret.

Notícies relacionades

Escòcia nomena Swinney nou ministre principal

Berlín endurirà les lleis davant l’augment d’agressions a polítics

Segons les regles de la UE, una vegada que una petició d’adhesió arriba al Consell de la UE, la presidència de torn, en aquest cas, França, hauria d’informar la resta de socis i notificar la demanda també al Parlament Europeu i als parlaments nacionals. A continuació, els ministres d’Afers Exteriors serien els encarregats d’avaluar el cas i decidir si demanar el dictamen de Brussel·les. 

En el cas de l’opinió de la Comissió, és una fase que requereix habitualment un termini d’entre quinze i divuit mesos, però fonts europees apunten que no es tracta d’un termini tancat i pot allargar-se o ser «significativament més curt» atenent consideracions «polítiques».