Convivència malgrat la guerra: «No hi ha russos i ucraïnesos. Hi ha forts que ataquen els febles»

La Liudmila està preocupada perquè fa dies que no sap res de la seva família, ni dels seus pares ni dels del seu marit. Viuen en un poble de la província de Kíev i l’última vegada que va parlar amb ells –dijous passat– li van dir que s’estaven amagant amb altres familiars i amics al soterrani d’una casa. «L’últim que sé és que estan tots junts, però apaguen els telèfons perquè tenen por de no tenir bateria quan realment ho necessitin», explica.

La Bairta i l’Altn venen de Calmúquia, una de les 22 repúbliques russes i única regió budista d’Europa. Elles tampoc han parlat últimament amb la família, però en el seu cas, no és per la guerra, sinó per haver hagut de trencar els llaços amb pares i amics per la seva condició sexual. Això, les lleis cada vegada més homòfobes del govern de Putin i el menyspreu amb què solen ser tractats els calmucs fora de la seva república, els van portar a deixar Rússia i demanar asil a Espanya. 

«Hem patit moltes coses, ha sigut molt dur, sobretot per als meus fills. Quan els altres nens van saber que la seva mare estava amb una dona van començar a insultar-los a l’escola», explica l’Altn.

«No els puc tenir rancor»

La Liudmila apel·la a la condició de mare que comparteix amb l’Altn i amb la Bairta per rebutjar qualsevol rivalitat o rancor per la invasió russa al seu país. «No els puc tenir rancor. Les nacionalitats no fan dolentes les persones –reflexiona la Liudmila–. Per mi, en això que està passant no hi ha ucraïnesos i russos, hi ha gent forta que està atacant gent dèbil, i mares que pateixen perquè els seus fills estan lluitant en la guerra».

La traductora ucraïnesa creu que la guerra es podrà parar si les mares russes i ucraïneses alcen la veu. «La guerra provoca dolor per a tothom», insisteix la Liudmila. La Bairta i l’Altn consideren, per contra, que el conflicte acabarà «quan Putin se’n vagi». «Nosaltres hem hagut d’anar-nos-en d’allà per culpa d’ell. Ara hauria d’anar-se’n ell perquè tot això acabi», assenyalen.

La Liudmila ha trobat feina a l’Obra Mercedària València que gestiona el Casal d’Acollida. No vol tornar a Ucraïna més que per veure de nou els seus pares. «Espanya és molt més tranquil·la», assegura, tot i que a continuació explica que fa dos dies a una amiga seva, que viu també a València, una persona li va escopir perquè estava parlant rus. «I això que la meva amiga és d’Ucraïna», lamenta sorpresa. 

L’Altn i la Bairta –la primera és perruquera i la segona, infermera– encara no han trobat feina. En busquen cada dia i, a més, ja fan plans per casar-se. Estan tranquil·les perquè almenys els nens van cada dia a l’escola. Tampoc elles tenen intenció de tornar al seu país. «Hem patit massa quan hem estat allà, sobretot els nens. Aquí almenys tenim llibertat».  

A València han arribat en les últimes setmanes unes 90 persones d’origen ucraïnès, que es troba en cases i centres d’acolliment, com la que l’ajuntament de la capital té a Rocafort, tot i que esperen l’arribada de moltes més després de la guerra.

Així ho va assegurar ahir la regidora de Cooperació al Desenvolupament i Migració, Maite Ibáñez, que va assenyalar que, a més de l’acollida, estan ajudant aquestes persones, moltes de les quals han quedat atrapades aquí amb l’esclat de la guerra, a fer diferents tràmits o localitzar familiars.

Aquest és el cas d’un grup de joves de 18 anys de Kíev que eren a València de vacances quan va esclatar la guerra i als quals els seus pares han demanat que no tornin al país, ja que en el cas dels nois haurien d’agafar les armes, segons explica Anastasia Tomaseuska.

Van trucar al consolat, que els va posar en contacte amb una associació ucraïnesa i ara estan en aquesta casa d’acollida, mostrant-se molt agraïts per com de bé que els està tractant la gent a Espanya.

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Amnistia Internacional recrimina a Espanya la seva política migratòria

És el cas també de l’Olena i el Volodímir, un matrimoni que feia quatre dies que eren a València quan va esclatar la guerra i que ara estan atrapats sense poder tornar al seu país i preocupats pels seus pares i les seves dues filles, que són a Ucraïna.

Un altre matrimoni va arribar fa tres mesos amb el seu nadó fugint de la situació, tot i que no esperaven que Rússia acabés atacant Ucraïna, i ara estan molt preocupats per una filla que tenen al país, que va decidir quedar-se perquè estava en el seu últim any d’universitat i no volia perdre’l.