Valérie Pécresse, la inesperada rival que més tem Macron en la carrera cap a l’Elisi

Quan falten menys de quatre mesos per a les presidencials d’abril del 2022, la presidenta de la regió parisenca s’ha erigit en la rival més temuda per Emmanuel Macron. Després d’haver-se imposat en les ajustades primàries d’Els Republicans (LR, socis del PP a França), Pécresse viu la seva particular lluna de mel en els sondejos. Aquests li atorguen la segona posició a la primera volta (entre el 17% i el 19% dels vots) i preveuen una ajustada segona volta en què el jove president s’imposaria amb el 51%, davant el 49% per a la flamant líder de la dreta.

Malgrat no ser una dirigent gaire carismàtica ni amb l’estatura d’un home d’Estat, Pécresse vol donar la sorpresa a les presidencials. El seu gran èxit ha sigut reconciliar la seva dividida família política en uns comicis marcats per la multiplicació de candidatures. Lluny d’haver sigut la punta final per a LR, la irrupció del polemista ultra Éric Zemmour ha suposat una oportunitat inesperada per al partit hereu del gaullisme. Mentre Le Pen veu menyscabades les seves possibilitats per la batalla fratricida amb Zemmour, l’aspirant conservadora va sortir catapultada gràcies a la dinàmica mediàtica positiva per les primàries de la seva formació.

Europeista i neoliberal

Europeista i neoliberal«Hem generat una nova esperança d’alternança. Ara podem vèncer Macron», va assegurar a mitjans de desembre Pécresse, que té el repte de mantenir el suflé obtingut amb la votació interna al seu partit. Per a això, aposta per l’estratègia clàssica «de reagrupar la seva família política de cara a la primera volta», explica a EL PERIÓDICO François-Xavier Bourmaud, reporter polític del diari conservador ‘Le Figaro’. Després de la seva victòria a les primàries, s’ha esforçat per mostrar la seva bona sintonia amb els seus rivals interns, com l’excomissari Michel Barnier o els barons regionals Xavier Bertrand o Éric Ciotti. Al contrari del que va passar el 2017, quan les divisions internes, a més dels casos de corrupció, van llastar la campanya de François Fillon.

Representa «la dirigent més consensual dels que es van presentar a les primàries de LR», afirma Bourmaud. Pécresse, de 54 anys, es va formar a la prestigiosa École Nationale d’Administration (ENA), incubadora de les elits franceses. Va fer el salt a la política com a consellera de Chirac, però això no li va impedir dirigir diversos ministeris menors (el d’Universitats i el de Pressupost) durant la presidència de Nicolas Sarkozy. Després d’haver oscil·lat entre les diferents faccions de la dreta republicana, presideix des del 2015 la regió d’Île-de-France. Va aconseguir ser reelegida el juny amb una clara victòria amb més del 45% dels vots. Partidària d’una dreta europeista, neoliberal en l’econòmic i defensora d’un capitalisme verd, resulten evidents les seves similituds ideològiques amb Macron. Tots dos es disputen bona part de l’electorat de centredreta. El jove president confiava amb atraure’l a través de l’exprimer ministre Édouard Philippe –un dirigent de LR fins al 2017–, que va fundar a la tardor el partit Horizons i s’ha postulat com el seu successor si continua fins al 2027. Però la irrupció de Pécresse ha dificultat aquesta opa del macronisme sobre els votants conservadors moderats.

«Dos terços Merkel i un terç Thatcher»

Notícies relacionades

Amnistia Internacional recrimina a Espanya la seva política migratòria

El Govern britànic accelera el pla per deportar immigrants a Ruanda

«Dos terços Merkel i un terç Thatcher»A Pécresse li agrada presentar-se com «dos terços Angela Merkel i un terç Margaret Thatcher». Però els seus rivals l’han reformulat en «dos terços Macron i un terç Zemmour». De fet, la líder de LR compta com a director de campanya amb Patrick Stefanini, un prestigiós estrateg de la dreta francesa i especialista sobre la immigració, que va sondejar el polemista ultra perquè dirigís la seva candidatura.

Per retenir l’electorat seduït pel cant de les sirenes de la xenofòbia, ella defensa mesures molt dures en matèria de seguretat i immigració. Entre les quals destaca una reforma constitucional per establir quotes d’immigrants, la intervenció de l’exèrcit en la banlieue o obligar els refugiats que demanin l’asil des del seu país d’origen. En matèria econòmica, tampoc queda curta la seva aposta per una dreta sense complexos. I proposa establir l’edat mínima de jubilació a 65 anys (en lloc dels 62 actuals després de 40 anys cotitzats), derogar les 35 hores de treball setmanal o suprimir 200.000 llocs de funcionaris. De fet, vol seguir els passos de Sarkozy el 2007. Aspira a una àmplia coalició electoral com les d’antany de la dreta, atrapant des de votants de centre moderats fins aquells afins a la ultradreta. «Si Macron s’ha de confrontar a Pécresse, el president es trobaria en gran perill», assegura el politòleg Jérôme Jaffré en una entrevista per a Le Figaro. El dirigent centrista «té un problema de reserva de vots per a la segona volta», afegeix aquest analista. Mentre que la líder de LR podria comptar amb el recolzament dels electors de Zemmour o Le Pen, no està gens clar que els d’esquerres es mobilitzin a favor del dirigent centrista, després d’haver-los ignorat al llarg del seu mandat. Davant aquest hipotètic escenari, no li serviria el conte que ve el llop de la ultradreta.