La crisi amb el Marroc té arrels a Washington

Un dia després de l’anunci, Rabat va suspendre la cimera bilateral (Reunió d’alt nivell) amb Espanya que s’havia de celebrar el 17 de desembre i poc després va començar a pressionar Madrid i Berlín perquè seguissin l’estela nord-americana. Unes pressions que han donat peu a greus desacords des d’aleshores que han culminat aquesta setmana amb la decisió marroquina d’obrir les portes de la seva frontera perquè milers d’immigrants indocumentats poguessin arribar nedant fins a les costes espanyoles a Ceuta. L’envalentiment de la diplomàcia alauita no va ser, no obstant, l’única conseqüència aparent de l’acord amb els EUA. 

Un dia després, Trump va enviar al Congrés una proposta per vendre-li a Rabat un nou paquet d’armes per valor de 1.000 milions de dòlars que inclouria drons d’última tecnologia i míssils de precisió, segons va publicar Reuters. El Marroc és el client principal de la indústria armamentística nord-americana a l’Àfrica, on ocupa una posició estratègica vital per als seus interessos. L’any passat va doblar les seves compres d’armament nord-americà, que van passar de 4.000 milions de dòlars el 2019 a 8.500 milions, xifra que situa el país magribí entre els 20 millors clients de la seva indústria.

Divisió sobre el Sàhara

Però hi podria haver més contrapartides, en aquest cas a la inversa, perquè, segons el ‘New York Times’, els EUA sospesen invertir prop de 3.000 milions de dòlars en el sector bancari i la indústria hotelera marroquina, transaccions que l’Administració Trump va deslligar dels termes de l’acord de normalització. El que sí que va fer Trump va ser deixar en mans del seu successor la patata calenta de la sobirania del Sàhara, que divideix el Congrés nord-americà. 

Vint-i-set senadors republicans i demòcrates van enviar al febrer una carta a la Casa Blanca demanant que revoqui la decisió, descrita com a «miop» i contrària a la política nord-americana a la regió de les últimes dècades. I si bé la seva crida és probable que tingui cert pes en els càlculs de l’Administració, és difícil inferir que la seva postura sigui majoritària al Capitoli. Durant la presidència de Barack Obama, quan es va obrir el primer caucus d’amics del Marroc al Congrés, similar al que té Espanya, 54 senadors van recolzar la proposta de Rabat de concedir al Sàhara «una àmplia autonomia sota sobirania marroquina».

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Rússia adverteix a Polònia que no aculli armes nuclears

Biden no ha aclarit fins al moment què pretén fer. La seva Administració ha negat que el secretari d’Estat, Tony Blinken, comuniqués a l’abril a la seva contrapart marroquina la intenció de mantenir el reconeixement de la sobirania, com va publicar la premsa nord-americana, i l’ambaixadora davant l’ONU ha demanat que es reprenguin les negociacions polítiques amb el Front Polisario per desembussar el conflicte. Però, de moment, la seva Administració no ha canviat els mapes utilitzats pel Departament d’Estat i la CIA, que inclouen el Sàhara com a part del Marroc.

I encara que Biden vulgui preservar els acords de normalització Israel, els riscos per a la credibilitat dels EUA als fòrums internacionals són evidents. Mantenir el reconeixement d’un territori conquerit per la força assentaria un perillós precedent per a un país que va sancionar Rússia per la seva annexió il·legal de Crimea i que va envair l’Iraq el 1991 per revertir la conquesta de Kuwait. Mal negoci per a un Biden que ha promès preservar el dret internacional i reforçar el seu sistema de governança, una cosa que tampoc està fent als territoris ocupats palestins, on no ha revertit els reconeixements de Trump a l’annexió israeliana del Golan sirià o la capitalitat de Jerusalem.