Schengen, un espai subjecte als vaivens de la seguretat

L’espai de lliure circulació de Schengen va néixer el 1985 quan cinc estats membres –Alemanya, França, Bèlgica, Luxemburg i Holanda– van decidir suprimir els controls fronterers interns. Vint-i-cinc anys després són 26 els països del continent europeu que integren aquesta gran zona –22 de la UE, als quals se sumen Islàndia, Liechtenstein, Suïssa i Noruega–, que, junt amb l’euro s’ha convertit en un dels assoliments més visibles de sis dècades d’integració europea.

Segons les normes que regeixen aquest espai, les autoritats policials poden realitzar controls temporals als passos fronterers, però només partint d’una possible amenaça a la seguretat pública o sospites de delinqüència transfronterera i durant un temps limitat.

L’arribada d’un milió de refugiats el 2015 i el temor que els terroristes procedents de Síria es colessin a través de Grècia o la ruta dels Balcans occidentals per arribar al continent europeu van posar per primera vegada contra les cordes la supervivència d’aquest espai, perquè van ser molts els països que van decidir restablir els controls.

Intercanvi d’informació

Notícies relacionades

Els EUA reinicien els assajos nuclears després d’acusar altres països d’haver fet el mateix

Un vot volàtil

Brussel·les va respondre amb propostes per reforçar l’intercanvi d’informació, fomentar la confiança mútua entre estats i donar més poder a l’agència europea per al control de les fronteres exteriors. El debat, no obstant, va tornar a ressorgir amb força a principis d’aquest any, amb la irrupció del coronavirus, que va portar 17 països a restablir els controls interns per frenar la propagació de la pandèmia. 

Actualment hi ha vuit països que els mantenen, quatre per la Covid-19. Quatre més, a causa de la situació a les fronteres exteriors i l’amenaça terrorista, com és el cas de Suècia, Àustria, Noruega i França.