Les set vides de Joe Biden

Biden va pensar a renunciar al càrrec i refugiar-se en una vida de recolliment i penitència. Va trucar a un capellà amic seu per preguntar-li si podria anul·lar el seu matrimoni per ordenar-se com a sacerdot. Però la família no el va deixar i, des del mateix hospital on es recuperaven els seus fills, va acabar jurant el càrrec amb una condició solemne: si en sis mesos notava que la feina li impedia ser un bon pare, deixaria el Congrés. «[El meu estat] Sempre pot trobar un altre senador, però els meus fills no poden tenir cap altre pare», va dir davant les càmeres. I així va néixer 'Amtrak Joe', el senador que cada matí agafava el tren fins a Washigton després de deixar els seus fills a l’escola i tornava al capvespre per ficar-los al llit. D’això ha passat gairebé mig segle, una vida que va culminar dijous amb la seva acceptació de la candidatura demòcrata a la presidència dels Estats Units després de dos intents anteriors fallits de conquistar la nominació.

Com va deixar clar en el seu discurs d’acceptació, la família i la fe catòlica són els pilars bàsics de Joseph Robinette Biden Jr, que sembla haver-se pres molt seriosament les paraules que li deia el seu pare quan era un nen: «Campió, la mesura d’un home no s’extreu de quantes vegades el fan caure, sinó de com ràpid s’aixeca». Havia nascut a Scranton, un poble miner de Pennsilvània el 1942, en plena segona guerra mundial. Els Biden, de sang anglesa i francesa; els Finnegan, irlandesos. La família del seu pare tenia diners, però les coses es van torçar amb la guerra i el pare es va haver de guanyar la vida venent cotxes de segona mà i més tard com a agent immobiliari a Wilmington, on es van traslladar quan ‘Joey’, el més gran de tres germans, tenia 10 anys. 

Progressisme moderat

Expliquen els seus biògrafs que Biden no va ser un gran estudiant, però tenia bona memòria, do de gents, planta d’atleta i dots de lideratge. També una tartamudesa que va donar per a malnoms diversos i bastant cruels, com el ‘Joe Impedimenta’ que li van posar a classe de llatí. Acabaria superant-lo amb el recolzament de la seva mare i el seu oncle, que li va regalar alguns dels llibres de poetes irlandesos i nord-americans que recitava a la nit davant el mirall. Perquè ja de nen tenia grans ambicions. Una de les monges que li va fer classe recordava que amb vuit o nou anys va escriure que volia ser president. No només això. Biden va optar per la carrera de Dret després de comprovar en un almanac de l’institut que molts senadors eren advocats de formació. 

Des del principi al Senat va tenir grans padrins, com Ted Kennedy, commoguts per la desgràcia familiar del principiant que es va guanyar l’escó defensant els drets civils dels negres. «Sempre va ser un progressista moderat, partidari de treballar dins el sistema per canviar les coses», diria després un jutge amic de joventut. Biden no va anar al Vietnam ni va participar en les marxes d’aquells anys, però des de la seva primera campanya fins a l’última, els afroamericans van ser essencials perquè la seva carrera progressés. Per més que inicialment s’oposés a la integració racial dels autobusos escolars o les bones relacions que va mantenir amb els segregacionistes del sud. Aquesta ha sigut una de senyes d’identitat política: la tendència a buscar consensos amb els seus rivals polítics. 

Un fracàs clau

Notícies relacionades

Biden promet «tornar la llum» als EUA amb un discurs a l'altura del moment

Obama destrossa Trump i Harris reclama el seu lloc en la història

Una cita a cegues amb una professora de Delaware li va tornar la il·lusió per la vida i la política. El 1977 es va tornar a casar, aquesta vegada amb Jill Jacobs, la seva dona des d’aleshores, amb qui va tenir una altra filla, Ashley. Simpàtic, dialogant i sempre el primer en aixecar el telèfon quan la vida del seu entorn es torçava, va passar 36 anys en el Senat, on va ser entre altres coses president del poderós Comitè d’Afers Exteriors, un dels motius pels quals Barack Obama el va elegir per ser el seu vicepresident el 2008. Com a candidat a la Casa Blanca, sempre va ser el més semblant a una calamitat, tant el 1988, com el 2008 o en aquesta campanya, salvada per una confluència de circumstàncies alienes als mèrits que va desplegar a la carretera. 

El seu fracàs en la primera probablement li va salvar la vida ja que li va permetre fer-se una revisió mèdica en què li van detectar dos gravíssims aneurismes. El 2016 també es va voler presentar a la presidència, però la mort fulgurant de Beau, el fill en qui va dipositar totes les esperances perquè recollís el seu testimoni, per un tumor cerebral als 46 anys, va truncar les seves aspiracions. I així fins avui. En l’ocàs de la seva vida, Biden té la Casa Blanca a quatre passes, el desenllaç improbable d’una existència tan afortunada com dissortada.