Decisió polèmica

Santa Sofia reneix com a mesquita a Istanbul

Els musulmans de Turquia celebren la reobertura de l'antiga església bizantina com a centre de culte de l'islam, una de les màximes peticions dels seguidors d'Erdogan

santa-sofia / periodico

2
Es llegeix en minuts
Adrià Rocha Cutiller
Adrià Rocha Cutiller

Periodista

ver +

Els altaveus feia tot el matí –des de les 10– que sonaven sense parar. Una crida a l’oració darrere d’una altra, cantades en bucle, exhortaven tots els habitants de la ciutat que s’acostessin, que vinguessin, que anessin a Santa Sofia avui, divendres, dia sagrat de l’islam  i especial, sobretot, perquè després de 86 anys com a museuSanta Sofia es convertia de nou en mesquita.

Es va construir al segle VI com una església i, amb la conquesta de Constantinoble per part dels otomans el 1453, es va convertir en mesquita. El 1935 va ser oberta com el que era fins fa dues setmanes, un museu. Però això ja és història: des d’aquest divendres, Santa Sofia és la Gran Mesquita de Santa Sofia.

Desenes de milers de persones s’ha acostat a la plaça de Sultanahmet, just davant de l’antiga basílica, per celebrar-ho i resar pel futur musulmà de Santa Sofia. A pocs, abans del migdia, se’ls ha permès entrar –perquè dins hi havia Recep Tayyip Erdogan, el president i mig govern turc, però amb els frescos tapats amb cortines, és clar.

Però la gent, fora, estava extasiada. Era igual que els fessin esperar sota el sol unes hores, tres, quatre, les que fes falta, perquè l’important és que a la fi, després d’esperar dècades i dècades, ho han aconseguit: Santa Sofia és seva.

«L’obertura de Santa Sofia no és només per als musulmans. A tots els anirà bé. És un símbol de la grandesa de la humanitat. I de l’islam, per descomptat. Ara som lliures. Mai abans havia entrat a Santa Sofia perquè odiava que fos un museu. Ara soc feliç», diu Mansur un senyor que ha vingut aquest divendres a Istanbul amb autobús des de la ciutat de Van, literalment a l’altra punta de Turquia, a 1.600 quilòmetres.

«Això és espectacular. La carretera era plena. M’és igual haver-me passat el dia al sol i que hàgim estat tots ben junts. No hi ha virus que pugui amb Déu», continua.

Erdogan canta

Erdogan cantaI llavors, a les 13:16 del migdia, el moment de la principal pregària de la setmana, el clímax ha arribat. Des dels minarets, els altaveus reproduïen la crida a l’oració, i la veu que la cantava els sonava a tots: aguda, forta, amb el seu to tradicional.

Era Erdogan. «¡Oooooooooh! ¡Tayyip Erdogan!», cridava la plaça. Al cap d’un minut, quan el president ha acabat, els crits s’han repetit: »¡¡¡Ameeeen!!! ¡Allakhu Akbar!». Les dones, no obstant, no han pogut disfrutar tant de l’èxtasi col·lectiu, perquè a elles, tot i que la pregària sigui al carrer, se les ha deixat enrere i apartades, que les tradicions s’han de complir tant si es resa a l’aire lliure com si es fa sota una cúpula mil·lenària.

Notícies relacionades

Els assistents a la cerimònia –tots religiosos i seguidors d’Erdogan– veuen, així, el seu somni fet realitat. Però hi ha una altra part de la societat que això d’avui no els importa gaire. És gairebé el 50% de la població. «En una setmana, la gent s’oblidarà de tot i tornarà als problemes que els importen de veritat. Ho veurem a les eleccions. La gent, al final, no vota per quantes mesquites ha construït el Govern o quantes esglésies s’han convertit a mesquita», diu Edgar Sar, politòleg i cofundador del ‘think tank’ Istanpol.

Però, això, ara, als islamistes turcs els importa poc. Per primera vegada en les seves vides han pogut resar en una mesquita que és més antiga que l’islam. Avui és el seu dia; demà, ja ho veurem.