Fred, inquietud i desconcert en una Moscou confinada

«Soc porter i vaig cap a la feina; no, no tinc cap passi per moure’m per la ciutat, però la setmana que ve m’han promès que me’n donaran un». En ple centre de Moscou, al costat de l’anomenat Pont Gran de Pedra, que travessa el riu Moskova i el canal adjacent, Víktor amb prou feines té temps d’aturar-se uns segons i respondre unes quantes preguntes, abans de seguir el seu camí.

És dilluns al migdia, bufa un vent gelat i fins i tot comencen a caure alguns flocs blancs pertanyents a una tardana nevada primaveral. Com si d’una pel·lícula de ficció es tractés, tot just s’entreveuen dues o tres persones a la llunyania, pugnant per avançar, en aquest espai normalment ple a vessar; els cotxes passen a tota velocitat per una de les principals avingudes urbanes procedents dels barris de l’oest, artèria que normalment, a aquestes hores del dia, ja estaria bloquejada per centenars de vehicles fent sonar els clàxons. «Les mesures» de Sobianin decretades la vigília limitant la majoria dels moviments dels ciutadans li semblen bé a Víktor, i fins i tot advoca perquè siguin «més estrictes».

Igual com va passar quan es van ordenar les primeres mesures de confinament a la capital, el primer ministre, Mikhaïl Mixustin, ha defensat aquest dilluns que s’estenguin a tot el territori nacional.  No obstant, les primeres crítiques respecte a la seva aplicació, la seva legalitat –en teoria, només el president pot decretar mesures d’excepció– i, sobretot, la distribució de salconduits que autoritzin a moure’s, han començat a aparèixer a la premsa.       

Treballador de la construcció

Notícies relacionades

L’economia europea s’alenteix

El Regne Unit limitarà les ajudes socials per forçar la reincorporació

Nazim, nascut a l’Uzbekistan fa 24 anys, és un de les desenes de treballadors de la construcció que estan renovant una antiga estació elèctrica per transformar-la en un museu d’art contemporani costejat per Leonid Mikhelson, l’home més ric de Rússia. Amb la boca coberta per una mascareta negra, espera l’autobús que el porti de tornada a casa. «Avui és l’últim dia; només hem vingut per recollir els equips», explica. A partir de dimarts, inicia unes vacances d’indeterminada durada que, segons l’han informat, no seran pagades.

A uns quants metres, en una cantonada al costat del canal, un supermercat de la cadena Miratorg (una cosa així com un Alcampo a Espanya) s’esllangueix sense gairebé clients. Oksana, l’encarregada, assegura que «tot va bé» i que no hi ha escassetat de productes, tot i que admet que als barris perifèrics la gent pot estar fent provisió de ‘grechikha’ o ‘kasha’, un cereal cuit de preu reduït que va ser molt popular durant l’era soviètica.