Mor Ernesto Cardenal, el sacerdot poeta de la revolució sandinista

«Bienaventurado el hombre que no lee los anuncios comerciales/ ni escucha sus radios/ ni cree en sus eslogans». El pare Ernesto Cardenal va escriure el «Salmo primero» quan la poesia era la seva arma i el seu futur. El seu nom va quedar inscrit en la història contemporània de Nicaragua, va acompanyar les seves grandeses i va patir les seves misèries gairebé fins als últims dies. Ha mort als 95 anys, després de mesos d’una penosa malaltia renal. Va morir lluny del poder i les lloances estatals, a prop del cor de la literatura llatinoamericana.

 Generacions van recitar des del 1965 la seva «Oración por Marylin Monroe», des d’aleshores, un invocació permanent en pàgines de diaris i revistes. «Señor: quienquiera que haya sido el que ella iba a llamar/ y no llamó (y tal vez no era nadie/ o era Alguien cuyo número no está en el Directorio de los Ángeles)/ ¡contesta Tú al teléfono!».  Aquell mateix any va ser ordenat sacerdot a Managua. La seva vida eclesial es va desenvolupar sota l’impuls del Concili Vaticà II. Va ser així com va fundar una comunitat cristiana, gairebé monàstica, en una de les illes de l’arxipèlag de Solentiname, al llac Cocibolca. Allà va escriure el llibre ‘El evangelio en Solentiname’.

Havia nascut en una família rica. Havia estudiat literatura a Mèxic i Nova York. El seu contacte amb la política data dels anys cinquanta. Va participar en la fallida Revolució d’Abril del 1954 contra el dictador Anastasio Somoza García. Les seves posicions es van anar radicalitzant al mateix ritme que les sotragades al continent. La figura de Camilo Torres, el capellà que va prendre les armes a Colòmbia a l’influx de la revolució cubana, el va impactar profundament. Tant com a fra Bartolomé de las Casas. Quan s’acosta al Front Sandinista d’Alliberament Nacional (FSLN), Cardenal ja és una figura de l’anomenada Teologia de l’Alliberament, que enfonsava les arrels en la conferència de bisbes de Medellín el 1968.

Va participar en la Junta de Govern que va enderrocar el dictador Anastasio Somoza fill. Va ser ministre de Cultura. El papa Joan Pau II el va suspendre ‘ad divinis’ per la militància sandinista. La reprimenda pública del pontífex durant una tensa visita oficial a Managua va tenir un alt impacte mundial. Cardenal va escoltar agenollat el vicari de Roma a la pista de l’aeroport. Van haver de passar dècades perquè el càstig es dissolgués. Va ser un altre papa, Francesc, el que li va aixecar la pena, el febrer passat. 

La ruptura amb el sandinisme

El sandinisme va perdre les eleccions el 1990 després d’anys d’una guerra civil finançada per Washington, però també per un procés de descomposició de les mateixes forces que havien triomfat el 1979. Cardenal va abandonar l’FSLN quatre anys més tard. El seu rebuig de la figura de l’expresident Daniel Ortega ja era indissimulable. Més tard va donar recolzament moral al Moviment Renovador Sandinista (MRS) i a l’Aliança Partit MRS durant les eleccions del 2006, com altres figures de les lletres d’aquest país, com Gioconda Belli i Sergio Ramírez Mercado.

Va ser candidat al Nobel de literatura i va rebre els premis Pablo Neruda (2009) i el Reina Sofía de poesia iberoamericana (2012). Aleshores, la seva oposició a l’orteguisme, que havia arribat al poder el 2007, era pertinaç. Sense renegar de la pròpia biografia sandinista, Cardenal repudiava la conversió d’Ortega i la seva dona Rosario Murillo en tot el que havia combatut durant dècades. «Va ser una revolució molt bonica, el que passa és que va ser traïda. El que hi ha ara és una dictadura familiar. Això no és el que vam recolzar nosaltres».

Notícies relacionades

Nicaragua al cor

El Regne Unit fa oficial el seu reconeixement de Palestina com a Estat

La seva veu trèmula s’havia sentit ocasionalment els últims anys. Va celebrar la unció de l’argentí Jorge Bergoglio com a papa. La va considerar un somni fet realitat. El desembre passat va rebre el Premi Internacional Mario Benedetti, que concedeix l’Uruguai. L’autor dels ‘Epigramas’ el va dedicar al seu sofert poble i en especial a Álvaro Conrado, l’adolescent que va morir en el marc de les protestes socials contra el matrimoni presidencial Ortega-Murillo.

Belli el veia com un «avançat astronauta en les seves exploracions del cosmos». Un «dolç i també rondinaire ésser humà que va fer de la seva vida una incessant recerca del sentit de l’ésser, de la immensitat de l’univers, de la justícia terrenal». Gioconda, l’autora de ‘El país bajo mi piel’, li havia dedicat aquestes paraules feia uns dies. «Se n’ha anat quietament i dolçament a aquest cosmos que va cantar», va escriure a Twitter al conèixer la seva defunció. «Més que plorar-lo cal celebrar una vida com la seva, conseqüent i creativa, infatigable durant 95 anys».