Ignacio Ramonet: «El populisme ha aconseguit que es qüestioni la veritat»

Periodista, escriptor, sociòleg i teòric de la semiòtica. El dilatat acompliment d’Ignacio Ramonet (Pontevedra, 1943) li confereixen una visió polièdrica del món que en bona mesura li han servit per convertir-se en un expert en geopolítica, consultor de l’ONU, dirigir ‘Le Monde Diplomatique’ durant gairebé dues dècades, promoure el Fòrum Social Mundial de Porto Alegre i fundar l’organització de justícia econòmica global ATTAC. Un full de servei que l’avala com a veu autoritzada de l’altermundialisme, el moviment social que prioritza els valors socials i mediambientals per proposar que un altre món és possible. Aquest divendres trasllada les seves teories al Cornellà Creació Fòrum, que obre una nova edició.

En els últims mesos s’acumulen revoltes socials de molt diferent signe a tot el planeta. ¿A què es deu una agitació tan transversal i tan simultània?

El que fa singular a aquest fenomen de rebel·lió mundial i el diferencia de moviments precedents és que es produeix majoritàriament en països democràtics i en regions riques: Hong Kong, França, Xile, Catalunya... Hi ha alguna cosa de la política i el creixement actuals que no satisfà una part de la població. Les respostes d’abans a problemes col·lectius, com més llibertat i més creixement en el 68, ja no són suficients. I en particular per a les generacions joves, que consideren que la qualitat democràtica no és bona i veuen el futur amb preocupació. També hi ha un gran fenomen d’alliberament de la dona. Més enllà de les ‘suffragettes’ i dels 60, és el primer moviment polític en el qual la dona té un rol central.

A més, les persones consideren que les noves tecnologies els permeten amplificar la seva pròpia llibertat d’una forma molt superior al que li ofereix la societat. L’ús de xarxes tecnològiques de comunicació donen a l’individu el poder que fa 15 anys tenia la CNN. Un sentiment de poder que porta l’individu a sentir-se limitat pel poder de la societat, del sistema polític i de les regles de la vida en comú.

Sembla que els problemes globals comencen a tenir respostes globals. ¿Estem assistint a un canvi de paradigma?

Jo no aprecio un canvi de paradigma. Però la realitat diu que ha sigut tan important el procés de globalització que s’ha acabat per globalitzar al món. I ara també les respostes són globals. S’han globalitzat els mecanismes de comunicació, tenim tots aquesta enorme capacitat de produir comunicació i de crear xarxes, que les persones desenvolupen un sentiment de poder molt més important. A més, la rebel·lió mundial s’ha fet de manera gairebé espontània i col·lectiva. No hi ha líders, ni un programa gaire precís, més enllà d’un parell de consignes. El maig del 68 hi havia un sistema alternatiu per si queia el capitalisme vigent: el socialisme. Avui no es defensa aquest tipus de model ja elaborat, sinó la idea de crear un programa en comú.  

¿A què atribueix aquesta forta puixança del populisme?

El populisme és la conseqüència del malestar amb la política. Hi ha un capitalisme que crea insatisfaccions a les persones a les quals no dona resposta. I el mateix model socialista no sap ben bé amb què es correspon avui dia. En les falles entre els dos models sorgeix el populisme, que és alhora reacció contra l’avenç modernitzador de la societat i la capacitat de donar respostes senzilles als problemes complexos del nostre món actual. Aquestes respostes senzilles són l’estratègia de Trump, de Bolsonaro, de Salvini i d’Orban. En general, respostes d’autoritat. ¿Han solucionat algun problema real de la societat? De moment són laboratoris, intentant ser objectius.

El gran problema és que fins i tot una societat tan sofisticadament política com la dels EUA no pot impedir que Trump continuï avançant, com acabem de veure amb el discurs de la Unió, amb el fiasco de l’‘impeachment’, un fracàs polític molt important. No hi ha dubte que Trump ha abusat de poder, però la majoria republicana tanca els ulls i fa pinya amb ell. Ara Trump, que molt probablement sigui reelegit, pot fer el que li doni la gana. Es podria postular per a quatre mandats, perquè ja ha demostrat que pot cometre abús del poder i que, tot i així, tindrà el recolzament dels seus. Correm el perill que aquest lideratge capritxós, imprevisible i autoritari es transformi en el model a seguir, com ja hem vist amb Boris Johnson al Regne Unit.

Els mitjans de comunicació perden protagonisme en aquesta època de ‘fake news’ en la qual els populismes marquen l’agenda política i mediàtica. ¿En què ens estem equivocant?

Els mitjans no s’equivoquen. El que passa és que estableixen diferències entre ells i les tecnologies de comunicació de les persones, quan les haurien d’integrar. Fa anys penjaven amenaces de tancament dels diaris i avui, els grans diaris no només s’han salvat, sinó que tenen més audiència que mai, com ‘The New York Times’ i ‘Le Monde’, que han augmentat la seva plantilla i tenen més audiència i subscriptors que mai. Fa 5 anys estàvem gairebé enterrant el ‘Times’ i ara considerem que és el que dona més vitalitat, el que més diners guanyen i  tot per fer la seva feina: no busca fórmules per fer TV, ni ràdio, simplement fa la seva feina, explicar bones històries.

Però és cert que la nova realitat en matèria informativa té molt a veure amb les ‘fake news’. Es publiquen amb la naturalitat de qualsevol informació. El populisme ha aconseguit imposar la idea que fins i tot la veritat és relativa, ha aconseguit que es qüestioni: ‘si tu tens la teva veritat, jo tinc la meva’. Per més xifres i estadístiques que argumentis, no m’interessa: jo ja tinc la meva veritat. I milions de persones creuen la meva veritat, de vegades més que la teva, per més científica que sigui.  No oblidem que el món ha funcionat durant milers d’anys amb una veritat màgica, que la veritat científica té tot just dos segles. Avui està tornant el pensament màgic. Assistim a una mena de comunicació salvatge en la qual cada persona té el poder de la CNN. Això és una revolució.  Sempre hem defensat la democratització de la informació. Doncs ja la tenim. Ara ens hem d’adaptar a aquest nou món. 

Vostè alerta d’un imperi de la vigilància que deixa petit el Gran Germà d’Orwell. ¿Què pot fer el ciutadà davant d’un entramat de control tan sofisticat?

El problema del ciutadà mitjà és limitar-se a pensar que no té res a amagar, més enllà d’una mica de porno a la ‘tablet’. Alguns fins i tot justifiquen aquest control per la seva seguretat, perquè detinguin els terroristes. A la gent li és igual que la seva privacitat estigui amenaçada i hauríem d’aconseguir que la defensi davant d’aquesta hipervigilància, com denúncia Snowden. ¡És el teu santuari, la teva identitat, ets tu! Altrament, demà, amb el ‘big data’ i el 5 G, ho sabran absolutament tot de tu. I no per ajudar-te, sinó per explotar-te.

Notícies relacionades

2019: l'any de la ira

Amnistia Internacional recrimina a Espanya la seva política migratòria

¿Als qui han perdut l’esperança com intentaria convèncer-los que un altre món és possible?

La realitat demostra que només barallant-nos, revoltant-nos, protestant i informant-nos podrem canviar el món tal com està. Si la gent es revolta al món no és perquè no tingui llibertat, sinó perquè sent que el seu espai de llibertat cada vegada s’està restringint més i més.