El xofer de Txernòbil que va enfrontar la radiació amb l'aire de l'Argentina

A 150 metres del destrossat reactor número 4 de Txernòbil, uns guants blancs i una màscara van ser l’única protecció que Oleksandr Zahorodnyuk, un ucraïnès de 63 anys que viu a l’Argentina des de en fa 20, va rebre el 1986, quan la catàstrofe de la central nuclear li va canviar la vida.

«Que la gent moriria ningú ho sabia llavors», comenta a EFE Oleksandr, que en aquell temps treballava com a conductor de camions a la zona i va estar exposat a altíssima radiació durant 28 dies, mentre transportava runa, pedres i terra per a la futura malla de contenció de l’edifici en ruïnes.

L’ucraïnès va ser un delsmilers de «liquidadors», denominació que es va donar a qui procedents de diverses regions de la llavors Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS), van treballar en l’àrea contaminada per l’esclat del reactor nuclear, ocorreguda el 26 d’abril de 1986, per reduir les conseqüències de la radiació.

D’aquella experiència recorda clarament la ciutat buida, gent amb màscares de protecció i l’empremta de foc que va deixar l’explosió en un bosc que ell havia de travessar en cada viatge cap a la planta. «Se m’estarrufava el cabell cada vegada que passava», recorda.

Zahorodnyuk va arribar a Txernòbil l’1 de setembre, quatre mesos després de l’accident.

Ell va ser part d’una trentena de persones reclutades en una planta nuclear en construcció al sud d’Ucraïna, on treballaven.

«Enviaven entre 20 i 30 persones durant uns 15 dies, era obligatori anar-hi, si t’hi negaves t’enviaven sis mesos com a personal de l’exèrcit», evoca.

Ni paraula de la quantitat de radiació

Els qui van treballar en l’àrea van rebre una credencial de «liquidadors», juntament amb una categoria (1,2,3) que determina el nivell de proximitat respecte al reactor. Oleksandr posseeix la segona en escala, i la mostra orgullós.

Les autoritats havien dividit l’àrea en tres zones, la primera 10 quilòmetres al voltant del reactor, considerada molt radioactiva.

«En aquesta zona a mi i a molta gent ens picava el coll al respirar», explica. «Una altra zona de 20 quilòmetres considerada ‘més o menys radioactiva’ i una als 30 quilòmetres, l’aire era net allà ¿com pot ser? mentida», assenyala.

Oleksandr recorda que al finalitzar cada jornada els retiraven el mesurador de radiació que portaven a la seva roba. «¿Quanta en tenim?’ i ens deien: ‘No res, no res’», mai ningú ens va dir quanta en teníem».

El 2000, el Comitè Científic sobre els Efectes de la Radiació Nuclear de l’ONU va elaborar un informe sobre Txernòbil en què va donar compte de 30 morts per la tragèdia. Cinc anys més tard, un informe de l’Organització Mundial de l’Energia Atòmica i de l’Organització Mundial de la Salut va afirmar que entre els grups de població més exposats, 4.000 són les persones que podrien morir a llarg termini. 

Problemes de salut

Oleksandr assevera que no pateix conseqüències físiques de la seva exposició a la radiació, però manifesta que després del seu pas per Txernòbil va tenir alta pressió, problemes als ronyons i un terrible i constant mal de cap. «Res del que prenia m’ajudava», afirma.

Així va viure durant anys, fins que el 1998 va decidir per la seva salut allunyar-se d’Ucraïna.

«Dels companys que van ser amb mi i es van quedar allà (a Ucraïna) vuit ja han mort», afirma.

Després de la dissolució de l’URSS, l’Argentina va firmar un conveni d’acollida a ciutadans d’Europa de l’Est i Central. Oleksandr va realitzar els tràmits corresponents i va viatjar al país sud-americà: «ja porto aquí 21 anys i m’agrada», comenta.

«Un amic que vivia aquí sabia del meu problema i em va dir que vingués per veure si em provava», rememora.

Des d’aleshores, la seva pressió es va normalitzar, ja no li fa mal el cap i els ronyons no li molesten, «és gràcies a l’aire net i l’aliment», diu.

No obstant, no tot va ser fàcil. A l’arribar no parlava castellà i l’ocupació a l’Argentina escassejava, per la qual cosa explica que va estar sense feina molt temps. «Després en vaig trobar una de fuster, més tard en la construcció i finalment com a mecànic», expressa.

El 1999, Oleksandr, que té una filla del seu primer matrimoni i un net a Polònia, va conèixer la seva actual parella, una artesana peruana amb qui el 2002 va tenir la seva segona filla.

Zahorodnyuk, que avui treballa com a mecànic i conductor de vehicles, no va veure la sèrie d’èxit «Chernóbil» perquè revela que el seu sou no li arriba «com per tenir Internet».

A la seva casa de Merlo –una localitat a l’oest de Buenos Aires–, on viu amb la seva parella i filla, cultiva les seves pròpies fruites i verdures, a més de criar gallines i ànecs.

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Noboa obté l’aval popular per donar més pes a l’Exèrcit contra el narcotràfic

No va tornar mai a Ucraïna. «No perquè no hi volgués anar, tot i que no hi viuria, sinó per qüestions econòmiques», indica, i assegura:

«M’agrada l’Argentina, tinc la meva caseta i estic tranquil perquè sé fer de tot».