Anar al contingut

PRÒXIM ORIENT

La història oblidada d'Al Main que pocs israelians volen recordar

Una exposició explica l'expulsió dels habitants del poble palestí d'Al Main el 1948 als israelians que habiten ara les seves terres

L'exhibició, obra de l'oenagé De-Colonizer, provoca la ira d'alguns veïns, que neguen els fets, però commou d'altres

Ana Alba

La història oblidada d'Al Main que pocs israelians volen recordar

"A casa del meu avi hi havia un pou de 70 metres de profunditat amb aigua. La gent de la zona bevia allà. Hi havia molins que grinyolaven i arbres. Quan van entrar els jueus el 1948 van atacar la zona i van volar el pou. El fum va formar una espiral cap al cel. Ho vaig veure quan tenia 6 anys", relata Ahmad Abu Sitta, conegut com a Abu Ala, al jardí de casa seva, un oasi verd entre les àrides localitats de Khan Yunis i Rafah, al sud de Gaza.

“Vivíem una bona vida fins que van arribar l’ocupació i l’exili. Érem un grup de dones i nens. Recordo les cares de por i que ens en vam anar cap al mar. Passàvem gana", afegeix a la detallada narració sobre Al Main, el poble palestí on va néixer, arrasat el 1948 per forces israelianes durant la Nakba (“catàstrofe” en àrab), l’expulsió i fugida de més de 700.000 palestins quan es va crear l’Estat d’Israel.

Al Main es troba en el que ara és el sud d’aquest país, a molt poca distància de Gaza, tot i que no es troba en les indicacions de la carretera. A les seves terres es van aixecar quatre quibuts, comunitats agrícoles jueves d’origen socialista.

El nom del llogarret ha tornat a llegir-se durant uns dies en cartells col·locats per l’organització israeliana De-Colonizer, que l’ha resituat al mapa i ha aconseguit identificar munts de pedres com restes d’una botiga de queviures, llars i l’escola del llogarret, on vivien més de mil palestins. Els cofundadors de De-Colonizer, Eitan Bronstein i Eléonore Merza, van identificar les ruïnes dels edificis gràcies a una foto aèria de la zona de 1945.

La ‘Casa Blanca’ 

En una zona terrosa, solitària, resisteix un edifici que els habitants dels quibuts coneixen com la “Casa Blanca”. Cap d’ells sabia que pertanyia a l’avi d’Abu Sitta. La casa, que es troba al quibuts Nir-Oz, es va convertir en galeria d’art. La seva última exposició, ‘D’aquí, d’allà’, presenta la història d’Al Main, desconeguda per molts dels veïns dels quibuts. 

L’exhibició és obra de De-Colonizer, que investiga i documenta la Nakba i va editar un mapa en el qual ubica les ruïnes de 672 localitats palestines destruïdes totalment o parcialment, així com 44 comunitats jueves arrasades en aquell període.

Bronstein coneix un dels palestins expulsats d’Al Main el 1948, Salman Abu Sitta, que el 2016 va escriure el llibre 'Mapping my return. A Palestinian Memoire'. Abu Sitta, que tenia 11 anys quan va fugir amb la seva família cap a Gaza i el relat de l’atac a Al Main del qual pot sentir-se en l’exposició, li va preguntar a Bronstein si li agradaria portar la seva història als veïns del quibuts i preguntar-los què pensen respecte al dret al retorn dels refugiats palestins, reconegut per resolucions de l’ONU i rebutjat per Israel.

El dia de l’obertura de l’exposició, el juliol passat, diversos habitants del quibuts van anar a la galeria d’art. A la porta els va saludar un cartell que deia: "Aquesta casa va ser construïda per Ahmad Muhammad Saqer Abu Sitta (Abu Breisha)", l’avi d’Abu Ala.

L’exhibició, que desafia la narrativa oficial israeliana sobre el que va passar el 1948 amb la creació de l’Estat d’Israel, ha causat un gran impacte als quibuts i ha generat un acalorat debat.

Reaccions diverses

"Les reaccions són molt fortes: uns s’enfaden molt i fins i tot no es creuen la història del que va passar a Al Main. D’altres es commouen i estan agraïts per haver-los explicat una història que mai van sentir. Alguns estaven disposats que els d’Al Main tornessin per viure junts", indica Bronstein. I apunta que les reaccions "més dures i negatives van ser d’homes, sembla que les dones tenen més capacitat per obrir-se a la història de l’altre". A la caixa dipositada en l’exposició perquè els visitants deixin missatges als refugiats d’Al Main, gairebé totes les missives estan escrites per dones.

“Estic molt impressionada. Sempre sentim la història des del nostre costat i això sona completament diferent. La nostra versió diu que la història de Nirim és d’una guerra contra els egipcis, que ens van atacar. Els palestins són completament absents. És interessant veure ara que aquí també hi va haver una història dels palestins i que els van atacar”, explica Irit, veïna del quibuts Nirim des de 1973.

“Si volem viure un dia en pau serà només després que acceptem la seva història i ells acceptin la nostra. Llavors potser podem compartir aquest lloc, viure junts”, afegeix Irit, emocionada.

Els que reaccionen amb enuig senten “un rebuig que prové d’una forta negació de la Nakba. Israel està construït sobre aquesta negació, la nostra identitat israeliana està molt basada en la negació de la història palestina”, assegura Bronstein.

Exposició a Catalunya

“Els israelians barregen la Nakba amb la guerra. Per a ells, els palestins van començar la guerra junt amb els àrabs, van perdre i van pagar el preu. Passen per alt la Nakba, que va ser l’expulsió de civils. Al Main és una història molt típica del que va passar a tot Palestina”, recalca Bronstein, que a l’octubre inaugurarà l’exposició a Castelldefels. El projecte compta amb finançament del Fons Català de Cooperació i podrà veure’s en alguns municipis de Catalunya.

Gadi Moses, nascut el 1954 i veí del quibuts Nirim des de 1962, surt pensatiu de la galeria. “Estic amb l’ai al cor”, confessa. “Conec molt bé la tragèdia de la gent que va viure aquí abans que vinguéssim. Com a agricultor, sé que hi havia cases, eren pedres amb què les ferradures o els tractors es feien malbé. Però em sembla que aquesta exhibició presenta només una realitat”, assenyala Moses.

“Jo soc part de la culpa, però no tota la culpa és en aquesta casa. Els palestins van patir una tragèdia, però no és tota la tragèdia, és part de la tragèdia als dos costats de la frontera”, considera Moses.

Aquest agricultor pensa que els joves no visitaran l’exposició –per la qual han passat més de 100 persones en un lloc de 600 habitants– perquè no els preocupa conèixer el passat sinó el present dels coets que llancen milicians des de Gaza.

El límit amb la franja està a només 3 quilòmetres de l’exposició, de la casa que un dia va construir l’avi d’Abu Ala a Al Main. Està a només 7 quilòmetres del jardí en el qual Abu Ala es refugia de l’enganxosa calor de Gaza i en el qual sospira mentre contempla fotografies de l’exhibició a les parets del que va ser la seva llar. 

Temes: Palestina Israel