Anar al contingut

MARGRETHE VESTAGER

"Tothom hauria d'estar preocupat per l'extrema dreta"

La comissària danesa de Competència aspira a presidir la Comissió Europea

Silvia Martinez

"Tothom hauria d'estar preocupat per l'extrema dreta"

YVES HERMAN

La danesa Margrethe Vestager (Glostrup, 1968), comissària europea de Competència i ‘rock star’ de l’Executiu comunitari per les seves multes a Apple, Google i altres gegants tecnològics, no té un minut lliure. No és estrictament la spitzenkandidaten (candidata a presidir el pròxim Executiu comunitari) dels liberals ni admet obertament el seu desig pel càrrec. És més, el fet que el seu partit –el socioliberal Radikale Venstre– estigui en l’oposició al seu país natal li resta opcions. Però les eleccions generals que celebra Dinamarca el 5 de juny podrien alterar el tauler de joc i propulsar les seves possibilitats a Brussel·les. Com a pivot central del ‘team Europe’ del partit ALDE (Aliança de Demòcrates i Liberals per Europa) té clar el primer que faria de ser elegida primera presidenta de la Comissió, tal com explica en una entrevista amb un grup de periodistes: exigir la paritat entre homes i dones en l’escola de comissaris.

¿Què li fa ser la millor opció per a la presidència de la Comissió?

És difícil en aquests moments dir qui serà el millor. Hi ha un ventall de càrrecs en joc. L’important és que Europa funcioni. Necessitem una coalició forta que es posi d’acord sobre les qüestions fonamentals, perquè alguns d’aquests fonaments estan seriosament amenaçats per l’extrema dreta i en particular el nacionalisme d’extrema dreta. Necessitem afrontar el canvi climàtic, la revolució industrial i les tecnologies digitals per complir els desafiaments que tenim, com la desigualtat. Saber qui té quina posició a Brussel·les és important, però ho és més encara saber on volem anar.  

¿Què és el primer que faria si fos elegida presidenta?

És important un equilibri entre homes i dones. L’important no és que hi hagi una presidenta de la Comissió que sigui dona, sinó que hi hagi una Comissió on hi hagi un equilibri de gènere. No és ni una dona, ni dos, ni nou, com ara (de 28 comissaris) les que marquen la diferència. En necessitem més i això també té avantatges per als homes. És molt important que la Comissió canviï visiblement per mostrar als europeus que canviem les coses, que hi ha una renovació en la forma en què treballem i en les nostres prioritats.

¿Què canviaria en la Comissió dels últims cinc anys i què lamenta no haver fet?

M’agrada la forma en què els vicepresidents han assumit prioritats i projectes per fer que els comissaris treballin junts. Encara hi ha alguns elements que fan que hi hagi pensaments estanc i en ocasions és difícil fer que la gent treballi conjuntament. Tenir 27 carteres independents no ens permetrà centrar-nos en les assumptes importants amb què hem de bregar. Una de les coses que més lamento és que, tot i que he viatjat molt, no ho he fet gaire més fora de les capitals. Hauria après molt, per sentir les diferències nacionals i veure com aquestes diferències són part de la nostra fortalesa. 

¿Estan tancats a Brussel·les en una bombolla?

Em temo que tots hi estem junts. Si hi ha una bombolla a Brussel·les és per la forma en què els mitjans, el Parlament, la Comissió, els ‘lobbies’ i les oenagés s’autoorganitzen en una espècie d’ecosistema. Potser una de les raons per la qual no ho he notat tant és perquè no he tingut gaire legislació i no he estat gaire exposada al ‘lobby’ que acompanya la preparació de la legislació. Però hem treballat molt perquè hi hagi diàlegs ciutadans a Europa i ha sigut un dels elements més exitosos. 

La immigració ha tingut un efecte molt tòxic entre est i oest. ¿Com resoldria la bretxa?

Òbviament és molt difícil perquè si no ja ho hauríem aconseguit. Si un mira les propostes legislatives que hem presentat, només part d’aquestes s’han aprovat i les qüestions difícils continuen obertes. La crisi migratòria no és tan urgent com el 2015 però això pot canviar en qualsevol moment. No podem pensar de crisi en crisi, però és millor tenir una solució lenta que funcioni que intentar impulsar una solució ràpida. Portarà molta feina entre els estats membres veure com ajudar-nos perquè hi hagi solidaritat, protegir la gent que ho necessita i dir a aquells que intenten emigrar a Europa de forma il·legal que no poden fer. 

¿Què li fa pensar que polítics com Orban o com Salvini volen una solució? 

No, però els europeus sí que volen una solució. Pot servir com a element polític en els debats durant un temps però no és sostenible per a la gent veure les circumstàncies en què viuen els immigrants il·legals o com garantir l’obvi, que els refugiats que necessiten protecció l’obtinguin. Hi ha una gran expectativa entre els votants que això sigui gestionat de forma equilibrada.

Una de les raons de la pujada del populisme a Itàlia és la redistribució d’immigrants. ¿Com forçar països a acollir?

No crec que es pugui forçar ningú. Molts dels problemes que tenim ara és que els plans de distribució de sol·licitants d’asil es van aprovar per majoria qualificada. Es va sentir no com una decisió democràtica legítima, sinó com forçar una cosa que no volien. Per això hem de decidir com mostrar solidaritat i al mateix temps respectar que els països són diferents. 

¿Va ser un error utilitzar la majoria qualificada?

Ho vaig recolzar en aquell moment. No ho sé. No ha funcionat bé en termes de números. Només 44.000 persones han sigut redistribuïdes en els estats membres. Són moltes persones però no són totes. Així que no crec que ho hauríem de fer de la mateixa forma.

El PSOE ha guanyat les últimes eleccions generals a Espanya però per primera vegada ha entrat al Congrés un partit d’extrema dreta, Vox. ¿El preocupa la tendència a Europa?

Tothom hauria d’estar preocupat per les tendències de l’extrema dreta a tot Europa. Crec que l’important és que hi hagi una reacció forta a molts llocs. Gent que diu votaré no només en contra d’això sinó que trobaré algú en qui confio perquè em representi els pròxims cinc anys. 

Ciutadans, el seu aliat a Espanya, governa a Andalusia gràcies al recolzament de Vox. ¿Hi hauria d’haver algun tipus de cordó sanitari davant aquestes formacions?

És molt difícil dir com s’ha d’actuar. Si un mira Dinamarca o Suècia hi ha hagut dos tipus de resposta. A Dinamarca hi ha hagut una cooperació molt estreta entre el govern liberal i els partits de dretes. I això ha produït dos nous partits de dretes. A Suècia no hi ha hagut cooperació amb l’extrema dreta i encara així ha crescut també. No crec que hi hagi una però és molt important que la resta ens unim entorn dels principis bàsics. Probablement tindrem un Parlament Europeu amb un grup d’extrema dreta més forta i crec que els partits centristes tenen l’obligació de treballar junts més estretament sobre els principis bàsics perquè són qüestions que estan amenaçades: l’estat de Dret, la llibertat de premsa, igualtat entre homes i dones.